La decadència relativa de Manlleu (i III). Solucions
Després d’un parell d’articles sobre la decadència relativa de Manlleu, on si entréssim en exemples concrets dels errors podríem arribar a Nadal, toca esmentar algunes solucions que ja s’encetàvem en el darrer. Certament l’aplicació correspon als electes del 2023, però si algun input els pot ajudar en la tasca que enfrontaran ho donarem per bo.
Primer, amb ajut del Consell Comarcal i totes les forces d’Osona, ja que els exportem els efectes indesitjats d’aquesta davallada, s’hauria d’insistir fins a fer-se pesats davant Generalitat i Diputació de com es troba Manlleu. Amb unes taxes d’atur que fa més de 25 anys romanen cinc punts o més per sobre de les osonenques i catalanes. Insistir en el valuós passat industrial ara perdut, com això fa costeruda la vida dels manlleuencs i la integració dels immigrants amb alts índexs relatius davant el total de la població. També el constant infrafinançament, en part per falta de projectes, cert, dels diners dels nostres impostos que ells reparteixen per les poblacions i un llarg etcètera. Els necessitarem tant econòmicament com sobretot administrativament.
I ja a nivell intern, acabar amb urgència els temes pendents encetats per aquest consistori. Enderroc de les velles naus i endreça del magnífic espai del parc del Ter entre Delaris i el camp de futbol. La zona de La Piara. Els polígons d’El Mas, Font de Tarrés, etc. Diligència perquè no pot ser que el Teatre Centre s’aturés el 2006 i tot just l’any passat comencés a funcionar. No pot durar 15 anys cap iniciativa similar. Culminar els projectes també encallats de les ofertes en Formació Professional, que ajudin a minvar aquest atur, ensems a la integració i a les empreses de tot Osona. No podem deixar escapar fons europeus Next Generation per problemes administratius.
En el tema funcionarial albiro moments decisius per Manlleu. Es parlava en el primer article dels entrebancs de tres funcionaris amb grans responsabilitats. N’hi ha que ho amplien a set, entre ells alguns de bons. Però amb molt properes jubilacions i possibles sortides, el moment decisiu serà quan s’hagin d’escollir els relleus. Encertar o no serà vital. Si qui entra entén la situació on estem i per què hi hem arribat i entén també que dins la legalitat es poden tirar endavant els projectes, com també enrere, i que dins d’ella també es pot anar àgilment molt de pressa o amb retard gandulot, atendre amablement i no amb prepotència, i que això pot influir com ha fet en el futur de Manlleu, tindrem enllestit molt del camí de la sortida del pou. S’han de capgirar els dèficits d’empatia amb els pidolaires i de l’excés de rigor legislatiu de part del funcionariat. En aquests punts ens hi juguem més que en les eleccions, perquè cada quatre anys podem canviar de regidors, però ens podem empassar per dècades un error en aquests punts calents.
Unes auditories econòmiques, tècniques i legislatives de les accions municipals del 2000 fins avui ajudarien a concretar més les errades i els retards injustificables, així com poder presentar a la Generalitat aquest dèficit de retorn dels impostos per càpita que patim des de fa temps per part de les administracions que els recapten i els han de repartir.
Conscients de la dificultat dels empresaris per presentar-se a regidors sense posar en perill les seves empreses que els reclamen tota la atenció, se’ls podria incorporar puntualment, per exemple en aquesta tria d’alts funcionaris, també en la direcció de l’OPE i en d’altres consells econòmics que agrairien la seva expertesa. L’Associació d’Empresaris de Manlleu hi podria col·laborar juntament amb els agents socials. D’ençà la fallida de General Cable, l’Ajuntament, amb uns 200 empleats, és l’empresa més gran de Manlleu. Una visió empresarial experta pot ajudar-lo.
Tornant a la falta de sòl industrial i mancances en comunicacions, claus dels problemes, per poder esvair la tradicional encallada dels nous terrenys projectats en els POUM per la insana fixació dels redactors a no deixar guanyar ni un euro als promotors-propietaris-pagans, la qual cosa porta que no es facin els projectes, s’haurien de estudiar i reformar pel consistori i amb ajut, ara sí, de la Generalitat implicada, totes les previsions rebaixant càrregues perquè s’alineessin als preus de mercat. Uns grups de treball amb tècnics locals de lliure exercici, immobiliàries, contractistes, a més dels regidors i grups de l’Ajuntament, podria marcar el camí de retocs ràpids d’aquestes planificacions considerades urgents per fer-les viables.
Si en el POUM anul·lat pel TSJC, en la zona del pont de Vilamirosa, no s’hagués considerat l’obligació exclusiva dels promotors de l’enderroc i la nova construcció del camp de futbol (era possible una alternativa viable pel final del carrer Vendrell), unit a unes accions en el sentit anterior que portessin els costos a uns preus finals de mercat dels solars urbanitzats, probablement ara podríem disposar d’un nou pont que alleugerís l’únic existent que aboca el trànsit al bell mig de la ciutat, i també d’una zona urbanitzada per habitatges unifamiliars que hauria pogut evitar fugides familiars de manlleuencs i n’hauria pogut atraure de noves.
La mentalitat dels responsables municipals regidors i funcionaris amb responsabilitats ha de ser, un cop salvat l’interès del comú, entendre que les empreses i activitats al municipi, dins l’economia de mercat competitiu, no poden ser una ONG, tampoc les promocions de nou sòl, que s’han de guanyar la vida per no haver de plegar o directament no engegar els projectes, i que si se la guanyen, ja els munts d’impostos, entre ells els locals, rescabalaran els possibles guanys.
Parlant d’impostos, el nou consistori ha d’esvair la temptació que sempre es té després de la confecció del cartipàs on fixen sous i complements a rebre, d’apujar IBI, plusvàlua, guals, etc. També hauran d’estar molt atents si es fa una nova revisió cadastral, a la qual el govern central ens abocarà d’aquí a poc enmig de la crisi. La seva lluita perquè els valors siguin els més baixos i ajustats possibles a preus de mercat redundarà a evitar que diners dels ciutadans viatgin a indrets com Madrid i ja no retornin. En la darrera revisió, la indiferència o falta de comprensió dels electes del que ens jugàvem i alguns errors dels funcionaris van fer que algunes valoracions estiguessin molt per sobre del que deurien. Els exemples omplirien un altre article.
Com deia, s’ha d’aprofitar tot el talent emprenedor inscrit per avis i besavis dels manlleuencs en el seu ADN industrial. Seguir potenciant els bons col·legis i les exitoses associacions de comerciants, socials i esportives de què gaudim. Fins som capdavanters fent les millors llonganisses de Catalunya. Recuperar l’orgull d’un Manlleu bressol industrial de Catalunya. Capital del Ter treballador. També endreçar la ciutat. Fora parets mitgeres amb totxanes vistes sense arrebossar i pintar. Endreçar les façanes exteriors dels habitatges, fins les del cementiri, estimular-ho amb rebaixes d’IBI. Mobiliari urbà renovat, incloent estalvi energètic amb leds i fotovoltaiques subvencionades. Numeracions i retolacions dels carrers uniformes. Acabar d’una vegada, després de més de 18 anys que se’n parla, el polígon de la Font de Tarrés.
Un munt de feina, una llarga carta als Reis. Ens hi hem de posar, per això he cregut adient esventar resumidament les mancances i part dels errors que ens han portat on som, com a punt de partida. Fa massa anys que naveguem perillosament entre Escil·la i Caribdis, i n’hem de sortir per arribar a la nostra Ítaca.