Només Déu Nostre Senyor pot saber quantes empreses s’haurien establert a Manlleu si haguessin disposat de solars i d’una bona acollida pels regidors i tècnics municipals

Dilluns 19 de setembre publicava en un article en aquestes mateixes pàgines d’EL 9 NOU un estudi sobre Manlleu acompanyat d’un quadre prou explícit del projecte Manlleu 2030. Partint del fet que el 2008 Manlleu i Osona tinguessin la mateixa base 100 del PIB, mentre que el 2017 Osona i Catalunya s’haurien enfilat fins a 110, Manlleu retrocedia al 70, és a dir una diferència superior al 50% en només 10 anys. Les repercussions sobre la inseguretat ciutadana, l’atur, la pobresa estructural, són la seva conseqüència. En aquesta pàgina hi ha un quadre de l’informe municipal on es copsa que el 2021 en una ciutat de 20.000 habitants només es van iniciar dos habitatges nous! En una empresa privada amb aquesta davallada de feina una desena dels tècnics estarien com a mínim en un ERE. Per poder donar solucions esperançadores, crec que primer ens hem de capbussar en la història per no repetir els errors, perquè malgrat haver-hi factors aliens en la decadència com la crisi global del tèxtil, n’hi va haver d’altres deguts a les mancances dels responsables locals, és a dir que depenien de nosaltres i no hem reeixit. Els doctors en Història ens hauran de justificar per què en el pols industrial, on hi havia un batec de cavall desbocat, actualment en el malalt quasi no se’l percep de tan dèbil que resta. Un dels factors el situava en el desgraciat POUM del 1981, aprovat el 88, que paradoxalment és el que ara tenim vigent. Em va tocar coordinar una al·legació general costejada per més de 300 empresaris i comerciants, que ens va redactar el jurista Antoni Bruguera, que va arribar a ser president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i membre del Consell General del Poder Judicial. Va entrar a registre el 13 de maig de 1981. Ens van fer poc cas, eliminaren els carrers que partien pel mig Can Serra i Conductors i Santes Pasqües. Indicàvem en la introducció del recurs que faltaven dues previsions essencials: la primera, sòl industrial i la segona, com a esquer, que no havien de fer si no programaven la primera, sòl residencial, perquè sense indústria no hi hauria riquesa per donar feina a paletes, llauners o electricistes. Recordo la sortida d’un Manlleu, 6 - Vic, 0. Futbol sota un diluvi. Era l’època del gran Toni Barnils, quan l’alcalde d’aleshores em va dir si estava content amb el resultat. La resposta, sí però compte que en polígons industrials estem Vic, 6 - Manlleu, 1. Fora temps en què a la portada d’EL 9 NOU va sortir l’alcalde Codina indicant que potser s’havien passat amb tants polígons a Vic. Quin contrast! L’atur del 21% de l’any 2012 va fer que una moció presentada per CiU, a l’oposició d’una alcaldia de majoria d’ERC, amb propostes per redreçar la situació, s’aprovés el 24 de juliol per una majoria de 21 regidors a 0. Dorm en els arxius municipals, les podeu consultar ambdues. En ella es parlava dels problemes de set empreses que per falta de sòl industrial, amb 469 treballadors, havien hagut de sortir de Manlleu. Eren IQAP, ElectroJet, Compar, Miquel Pujadas, Ferros Collell, Erra i Maydisa.Aquesta falta de sòl a Manlleu ha estat crònica. Ja l’any 1921, els germans Roca s’emportaren a Gavà el que seria Roca Radiadors del carrer Sant Ferran, exactament “del corraló de la Seda”, per aquesta mancança. En la moció es comparava amb Torelló, que amb els mateixos problemes del tèxtil pel pas del Ter reeixia en polígons. Qui ha anat darrerament al de Matabosch en veurà un d’endreçat, amb grans aparcaments per als treballadors els dies feiners i per als locals de restauració vespres i festius. A l’espera del polígon d’El Mas, a Manlleu no hi ha res d’això. Fins aquest POUM del 88 i la crisi del tèxtil, l’atractiu de Manlleu era innegable. Un exemple. Una empresa avui multinacional es va establir a Manlleu el 1970, per suma de raons. No podien créixer al Barcelonès i els propietaris van tenir coneixement que a Manlleu es desenvolupaven els polígons de La Coromina i La Font de Tarrés, on hi havia solars i naus en lloguer. Malgrat no haver-hi estat mai, sabien de la tradició industrial de Manlleu. Juntament amb Vilanova, Manresa i pocs més, població de les més industrials de Catalunya. També encara teníem Caixa Manlleu, una de les deu catalanes. Per tant, confiaven, com va ser, que hi trobarien bons mecànics, llauners, electricistes, serveis bancaris i també treballadors formats mercès a la tasca ara centenària del Patronat de Formació Professional i el prestigi educatiu de La Salle. No van dubtar a instal·lar-se a Manlleu fins avui. He indicat set empreses que van marxar a més de Roca Radiadors de Manlleu i una instal·lada. N’hi ha més d’exemples, però només Déu Nostre Senyor pot saber quantes s’haurien establert a Manlleu si haguessin disposat de solars i d’una bona acollida pels regidors i tècnics municipals d’aquells anys. Per tots aquells errors i actituds hem arribat on estem, amb dades esgarrifoses en un PIB minvant en comparació amb l’entorn proper. Nogensmenys els cinc punts més d’atur que la mitjana d’Osona mai han baixat en les darreres dècades. Aquest POUM del 88, com el que el va seguir i com en d’altres indrets, compartia un pecat urbanístic molt comú i que ha fet molt mal. Els redactors dels plans parcials, unitats d’actuació, etc., els espremien al màxim minimitzant les possibilitats de guanys dels propietaris que havien d’afrontar tota la urbanització, les cessions, etc. Tant ho ajustaven que normalment no es desenvolupaven o comportaven dificultats com ara el PP1 d’El Mas, on l’Ajuntament ha hagut d’entomar-ne l’execució. A Manlleu, amb aquesta funesta política, del projecte de 1996 amb 10 unitats d’actuació en tot el front de la llera urbana del Ter només se n’ha desenvolupat una i mitja. Darrerament, per exigir a qui volia desenvolupar la zona del Fugurull, que hagués de pagar tot el nou pont del carrer Vilamirosa, afrontar l’enderroc del camp de futbol i la construcció d’un de nou i fer totes les cessions, connexions, carrers etc., el resultat ha estat com quasi sempre, que no es faci res. No seria més intel·ligent deixar que hi haguessin uns guanys raonables pels promotors però que es fessin les urbanitzacions tan necessàries que es projectaven en els POUM? Suposo que saben els dissenyadors i responsables que estem en una economia de lliure mercat, on els preus del sòl competeixen entre ells, i que aquests guanys pagarien impostos, renda, patrimoni (estem a Manlleu, Catalunya, no a Madrid o Andalusia), successions (ningú des del temps dels faraons està enterrat amb els seus tresors, paguem impostos al morir). I parlant d’impostos, els esforços fiscals dels manlleuencs per contribuir a estar ben administrats des de l’àmbit municipal han estat pregons. Una casa que pagava 115 euros per IBI l’any 1988, quan es va aprovar l’actual POUM, ara en paga 682 euros. Una nau de 1.000 metres quadrats que en pagava 307 ara en paga 1.811. És a dir, sis cops més, quan els sous mitjans no han seguit aquesta proporció de llarg. Conèixer els mals és condició sine qua non per solucionar-los. Arranjar els errors passa tant primer per un canvi d’actituds de polítics, que ara ja ho fan, com dels alts funcionaris, que a alguns encara els costa moure’s de l’immobilisme tradicional, com segon per programar les accions urbanístiques que ens falten sense aquest esperit depredador amb els propietaris que porta a atzucacs. No s’hi val a fer l’estruç i amagar el cap sota l’ala, ni tampoc accions com la dels emperadors inques que executaven el missatger que els portava les males notícies. Amb això no les feien esvair. Com va escriure Augusto Monterroso, al despertar el dinosaure encara hi és. Apunt final. Als EUA, o Austràlia, als qui trenquen una vaga els diuen squirels. A Mèxic o l’Argentina, esquiroles. Un mot universal relacionat amb el món del treball, prové com sabem de la gent de l’Esquirol que fa cent anys baixaven a rebentar-les a les fàbriques de la llera del Ter a Manlleu. Aquesta gran tradició industrial perduda llastimosament deixa un pòsit d’esperança. En l’ADN de molts manlleuencs hi ha l’esperit emprenedor d’avis i besavis. Els que encara no hem foragitat, si troben el sòl industrial i el suport dels responsables municipals poden reviscolar.

Només Déu Nostre Senyor pot saber quantes empreses s’haurien establert a Manlleu si haguessin disposat de solars i d’una bona acollida pels regidors i tècnics municipals

La decadència relativa de Manlleu (II)