El món de la ramaderia mai no ha estat gaire ben considerat, i ni les institucions del país ni nosaltres mateixos l’hem sabut valorar i entendre el significat d’un sector cada vegada més maltractat

Estic empipada, sí. Els que hem nascut, viscut i crescut en un entorn rural i envoltats d’animals estem units a aquest món per sempre més. És igual on acabem vivint quan ens fem més grans, quins costums tenim –si els canviem o no– i quin tipus d’alimentació seguim. Hi ha alguna cosa que portem a dins que sempre hi és. Aquell tic-tac que ens fa sentir tremendament privilegiats. Aquella tornada que és casa. Que és calma, pau i on les coses tornen a ser clares i nítides. Aquesta és la casa que és el meu racó de pensar i que em connecta als meus orígens. El món de la ramaderia mai ha estat gaire ben considerat i ni les grans institucions del país ni nosaltres mateixos l’hem sabut valorar i adonar-nos del significat de la vàlua d’un sector cada vegada més maltractat. D’acord, en som conscients. Ja està, passem pàgina. De fet, penso que la majoria d’infants d’aquest planeta haurien de viure uns anys com els vaig viure jo. En un món rural, envoltada d’animals i veient com la meva família feia el major dels sacrificis per tirar endavant. Ara, estem tan acostumats a tenir-ho tot per ahir i a comprar qualsevol cosa només amb un telèfon mòbil que ens sembla que tot se’ns dona fàcilment, sense cap intercanvi ni esforç. Viure al món rural et fa adonar de com d’afortunat ets i de perquè ho ets. Perquè, algú, fa anys va decidir que tots els esforços i sacrificis valien la pena. Des d’aquí, moltes gràcies. Perdoneu-me si aquesta petita columna té una mica de cabreig i de mal humor, però és que no em surt una altra cosa al recordar el que va passar fa uns dies a una granja de conills de Gurb. Sí, tot el que passa a prop de casa em toca una mica més l’ànima, és veritat. Uns cinquanta activistes d’una organització en defensa dels drets dels animals van assaltar una granja i van acabar enduent-se catorze conills. Perdoneu, els van robar. Així, sense més. Ni educació ni per més. Torno a llegir aquesta frase i em segueix semblant impossible d’entendre. No n’hi ha prou amb això que a sobre hem d’aguantar –i callar, és clar que sí– que persones forasteres vinguin a casa nostra –sí, això és casa nostra, no és una feina qualsevol– a robar-nos el que és nostre i pel que tant hem lluitat. Què passaria si tots nosaltres féssim el mateix amb empreses amb les quals no coincidim amb la seva filosofia? Entraríem a casa seva i els robaríem el seu producte? Som conscients del que significa això? Estem desemparats i ningú se n’adona. En general, aquest és un món maltractat, poc valorat i que el nostre país mai ha sabut veure amb uns bons ulls. Sempre hi ha hagut una mirada estranya, com si els ramaders no contribuïssin a la nostra alimentació i a una societat més justa. Ens falta tanta cultura que, en el fons, no passa res perquè nosaltres ens ho hem buscat. No passarà res fins que ens moguem del sofà i fins que normalitzem situacions que són un abús flagrant i que no podem passar per alt.

El món de la ramaderia mai no ha estat gaire ben considerat, i ni les institucions del país ni nosaltres mateixos l’hem sabut valorar i entendre el significat d’un sector cada vegada més maltractat

La desconeixença del món rural