Si som el que mengem potser també som el que llegim. I llegir és com la dieta mediterrània: és saludable perquè és variada

La comunicació és un niu de sorpreses. Que un vulgui dir a i s'entengui b està a l'ordre del dia, però el que té mèrit és que un vulgui dir a, digui b i s'entengui a. És a dir, que s'entengui el que vol dir sense haver-ho dit. Un exemple: el paio que explica que es lleva molt d'hora i, per fer entendre que a 2/4 de 6 del matí ja està en marxa, assegura que ja està de potes enlaire, però el que en realitat vol dir és que ja està de peus a terra. Just al revés. És l'evidència que quan es parla i quan s'escriu, però sobretot quan s'escolta i quan es llegeix, mai es pot abaixar la guàrdia. Ens cal un sisè sentit. I ho dic precisament avui perquè l'Eloi Puigferrer, el company que cada setmana envia La lupa als lectors, m'ha recordat que aquesta és la que fa 100. Un número rodó, el cent. I si hi ha cent articles és perquè hi ha cent històries. Sovint, quotidianes. Sempre es pot descabdellar el cabdell de qualsevol fet: l'arribada prematura de les orenetes, els números atòmics de la taula periòdica dels elements -el del ferro és el 26?- o el del preu dels espàrrecs verds. Després, reconforta quan amb els amics comentem La lupa per Whats, per telèfon, per mail o cara a cara els divendres a El Manlleuet. Quines tertúlies que hi munten tota la tropa a El Manlleuet. A vegades, però, les reaccions no arriben directament, sinó a través de tercers. La meva mare, que per culpa de la vista no pot llegir, sol fer d'intermediària. 'M'han dit que has dit...', acostuma a arrencar amoïnada per si aquest o l'altre es pot enfadar pel que he escrit. I, al final, cansada d'arguments que li sonen a excuses, sempre acaba amb un "bueno, bueno, tu mateix...'. Aquesta és la màgica dialèctica entre escriure i llegir. Que no pari. Perquè llegir, com explica el neurocientífic Michel Desmurget, ens ajuda a entendre més bé als altres. I escriure, aquí l'observació és meva, potser també ens ajuda a entendre'ns a nosaltres. De fet, posar-se davant el teclat obliga a ordenar i a ordenar-se. Per escriure, abans, és millor haver llegit. Encara que sembli una exageració tant pot ser útil haver-ho fet amb La metamorfosi de Kafka com amb El Jueves. Al final, si som el que mengem potser també som el que llegim. I llegir és com la dieta mediterrània. És saludable perquè és variada. M'agrada el resum que en feia un profe de Periodisme a la UAB: no et fiïs de qui només llegeix un diari. Té raó. Perquè l'actualitat en paper, que és una foto fixa diària de la nostra vida, admet moltes mirades. Per això parlem del que ens passa, del que pensem -no del que sabem, perquè els periodistes no sabem gairebé res: 'El periodisme és un oceà de saviesa d'un centímetre de profunditat', va dir Indro Montanelli- o del que ens preocupa. De preocupacions, en una societat en transformació marcada per la disrupció digital, l'energètica i la climàtica amb totes les derivades que això comporta, n'hi ha moltíssimes. De fet, els temes per debatre poden ser infinits: que si la quota de les hipoteques, que si les xinxetes són millors que el blu tack per enganxar pòsters o si serveix de res saber que els pinsans són fringíl·lids passeriformes. I les caderneres també. Els temes, sovint escrits a raig, a vegades agraden i a vegades no. No passa res perquè de tant en tant no agradin. Al contrari. Això és bo. Perquè, com en aquella cançó dels The Smiths que escoltàvem al radiocaset del Supermirafiori, There is a light that never goes out, en periodisme sempre hi ha una llum que mai s'apaga. En el fons, La lupa és com la quiniela. Et pots equivocar però, a diferència del que sovint passa a la vida, saps que la setmana següent tens una nova oportunitat. I ja serà la 101. Això no para.

Si som el que mengem potser també som el que llegim. I llegir és com la dieta mediterrània: és saludable perquè és variada

La dieta