Ara sé que dignificar una fossa també és calmar la set d'odi i rancor de víctimes i familiars

El 8 de febrer de 1939 els nacionals van entrar a Ribes de Freser. Aquell dia la clínica número sis de la República va deixar de funcionar. Els soldats que hi morien a causa de les ferides i altres malalties conseqüència de la guerra van deixar de ser enterrats a la fossa comuna del cementiri de Ribes. La clínica número sis era una nomenclatura militar per no donar pistes de la ubicació geogràfica del centre i protegir-lo dels feixistes, tant al seu personal sanitari com als militars ferits. En realitat, era l’hospital de guerra d’Aigües de Ribes, situat a l’antic hotel Montagut, que va ser col·lectivitzat per convertir-lo en un immens centre de cures a la rereguarda. Situat entre els termes municipals de Ribes de Freser i Campelles, l’hospital de la República d’Aigües de Ribes comptava amb més de cent-cinquanta habitacions, i també disposava d’una estació de tren, on arribaven els trens hospitals carregats de soldats greument ferits del front. Tot i les condicions difícils, sense calefacció ni prou medicaments, molts se salvaren. Tanmateix, gran nombre de persones moriren allà. Les causes de les morts foren terribles: septicèmia, gangrenes, meningitis produïdes per la metralla al cap, cremades generals a tot el cos... Els morts els dipositaven a l’església de Montagut, que va actuar com a morgue provisional, abans de ser enterrats, indignament, per les presses segurament, a la fossa comuna de Ribes, el municipi més gran de la zona. En aquesta fossa comuna també s’hi van enterrar soldats provinents de l’hospital de tísics de Núria, altres persones civils i polítics, i també algunes de les víctimes dels bombardejos de Ribes del dia 22 de gener de 1939. Essent la fossa comuna més gran dels Pirineus documentada fins al moment, hi consten unes cent persones. Aquesta fossa un cop tancada l’any trenta-nou va restar en l’oblit. Sense identificar. De mica en mica, la por de la gent de la vall, atemorida per una postguerra cruenta i repressiva, i amb una zona altament militaritzada pel govern franquista per la fixació obsessiva del dictador per la invasió aliada que creia que seria a través dels Pirineus, van fer que la gent de la vall deixés de parlar-ne. Volien oblidar aquella època per no patir més. Ni ara se sap amb certesa on és el clot on es va dipositar tota aquella gent, perquè caldria fer treballs d’exhumació i d’identificació genètica amb ADN dels cadàvers per saber la seva localització exacta. Però per la documentació consultada sí que se sap que es troba dins del recinte del cementiri ribetà. El franquisme va practicar també l’aniquilació dels records, i també de les ganes de recordar de molta gent. Va ser la pitjor victòria. Més accentuada si cap, en les societats tancades i malfiades de muntanya. Ara, vuitanta-cinc anys més tard, gràcies a la tasca d’investigació històrica de l’historiador Jordi Pons, promoguda pel grup de Tots Fem Ribes Esquerra Republicana Acord Municipal de l’Ajuntament de Ribes, i consensuada per unanimitat amb els altres dos grups municipals al consistori, la CUP Som Poble i Junts per Ribes, s’ha realitzat l’homenatge als 92 soldats republicans que hi ha enterrats indignament, i sense que les seves famílies d’origen, majoritàriament de fora de Catalunya, sabessin el destí que van tenir els seus familiars. Diumenge 29 de desembre de 2024 va ser un dia meravellós. Emotiu. Sincer. Ple d’amor. Amb famílies presents, es va descobrir una placa als Espais de Memòria del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, enclavada a un lloc pròxim a la fossa, i es va realitzar una taula rodona que va donar a conèixer com funcionava l’hospital de Montagut. Tanmateix, aquesta placa no és només una inscripció amb noms pel consol de les famílies, sinó que a partir d’ara serà un lloc digne on, per primera vegada, les persones estimades podran col·locar un senzill ram de flors de reconfort per a aquells éssers estimats que moriren per defensar els valors d’una societat més justa i equitativa. Ara sí, ja saben on reposen. No obstant, aquesta placa, que l’atzar i la voluntat dels promotors ha fet que la seva col·locació sigui mirant de cara al poble de Ribes, guaita Ribes des d’aquell lloc elevat. Des d’allí, la llista dels 92 soldats veu com reposa el poble allargant-se al fons de la vall. Ribes, per primera vegada a la seva història, es confronta així amb la memòria dels vençuts durant la Guerra Civil, aquesta guerra fratricida que va dividir la societat en dues parts. Aquest monument de memòria col·lectiva, per fi, cura les ferides, dona consol, abraça els vençuts i la consciència dels vencedors, posa de manifest el que va passar a tot el poble de Ribes, que fins ara no en sabia res, de la mateixa manera que no en sabien res els familiars dels que hi reposen. Un dia que passarà a la història per aquells que creuen que sense recuperar la seva memòria, i reconèixer el que va passar, cap poble pot tenir dignitat. Per recuperar la memòria esborrada pel Règim franquista, cal fer accions polítiques de restauració. Només així es pot fer. Aquests actes, com els que s’han fet a Ribes, donen sentit a la feina que fan els polítics locals, i en el cas que ens ocupa, el que poden fer els regidors que estan a l’oposició. No sempre tot es fa des del govern. Cal defensar la política que es fa per principis i des del cor. I la política que eleva la memòria a bé comú ho és. Perquè la memòria és col·lectiva. Cal reivindicar que no tothom que practica la política és igual, en aquests moments de desprestigi a tot el que la política envolta. I ara, emocionat, recordo el que em deia la meva àvia Maria, també ribetana, un dia fred de gener que cada any recordava trista la mort per afusellament del seu germà Peret. M’explicà que havia anat a veure la fossa on reposava el seu germà assassinat l’any quaranta a la ciutat de Girona. “Com era la fossa?”, li vaig preguntar jo. “Era plena de setsdevenjança”, va dir ella. “I què és un setsdevenjança?”, vaig tornar a preguntar jo. “Un setsdevenjança és un tupí ple d’aigua. Tots els morts d’aquella fossa tenien set de venjança, i els seus familiars els porten aigua amb un tupí perquè la calmin”... Encara ara sento el calfred que em va recórrer el cos en sentir les seves paraules imaginant-me aquella fossa comuna, on hi ha més de cinc-centes persones enterrades amb el tiet Peret. Ara sé que dignificar una fossa també és calmar la set d’odi i rancor de víctimes i familiars. Les hem de dignificar totes. Per ells, per elles, però sobretot per nosaltres, per la nostra dignitat com a poble i com a país.

Ara sé que dignificar una fossa també és calmar la set d'odi i rancor de víctimes i familiars

La dignitat d’un poble