Independentment de si ens agrada o no el que canta, cal reconèixer la seva valentia per avançar i no quedar-se estancada en allò que ja sap i sabem que fa bé

27 d’abril de 2011. Champions League, Santiago Bernabéu. Falten amb prou feines quatre minuts perquè s’acabi el partit. El Barça guanya 0 a 1 el Madrid. Milers de cors encongits. i de cop, les mans al cap: Busquets cedeix la pilota a Messi, que se’n va d’un... de dos... de tres... de quatre rivals… supera Iker Casillas i fa pujar el 0 a 2 definitiu al marcador. Alguns diran que no n’hi ha per tant (al cap i a la fi, com deia el visionari Boskov, “futbol és futbol”), d’altres pensaran que l’acció de Messi és una combinació de bellesa i virtuosisme excepcional que emociona i meravella. En definitiva, una autèntica obra d’art. El pintor i escultor Marcel Duchamp deia que l’acte creatiu no el realitza només l’artista sinó que l’espectador hi té un paper important al posar l’obra en contacte amb el món exterior a través de les seves interpretacions i intents de desxiframent. D’aquesta manera, diu Duchamp, l’espectador contribueix també a la creació. És a dir, la nostra formació, les nostres vivències, les modes i les tendències, els valors que regeixen la nostra societat, determinen si considerem que allò que estem veient, escoltant, llegint és o no és una obra d’art. De què pot considerar-se digne d’entrar o no en aquesta categoria se n’ha debatut de sobres i no seré jo qui ara i aquí en tregui l’entrellat. Per mi, però, un dels requisits indispensables per identificar una obra brillant és la sacsejada que provoca en l’interlocutor. El crec sec al mig del cervell. La respiració continguda. El nus a l’estómac. Els ulls esbatanats. Els millors llibres, les millors pel·lícules, les millors cançons han d’estabornir-nos i fer-nos ballar el cap dies i dies, recuperant a posteriori la descoberta i integrant-la d’una manera o altra en la nostra experiència vital. Si busquem entre els que ens han precedit la llista d’artistes que mereixen ser destacats és llarga. Entre els contemporanis, la recerca potser és més complicada; perdem la perspectiva i en un món descaradament capitalista tot allò que destaca, que ens sorprèn, acaba explotat i reconvertit en un negoci amagat darrere d’una moda o tendència global. Contràriament, defugir aquestes dinàmiques implica quedar fora de joc. Ser o no ser, aquesta és la qüestió. Sortir airós d’aquest dilema és difícil, però no impossible. Dilluns Rosalía va donar a conèixer “Berghain”, un dels temes que formen part del seu nou treball, Lux. Diria que la commoció ha sigut generalitzada. La cantant catalana ha sorprès tothom amb una cançó interpretada conjuntament amb l’Orquestra Simfònica de Londres, Björk i Yves Tumor. És brillant, de principi a final. Si no saben de què els parlo ja poden córrer a buscar-la a internet. Hi trobaran, a banda del tema, centenars de comentaris analitzant fins al més mínim detall del videoclip. Diu la mateixa Rosalía que aquesta nova etapa musical arriba marcada per l’intent d’omplir, potser gràcies a Déu, la buidor espiritual que arrossega part de la societat actual. No sabem fins a quin punt és així o si senzillament ha decidit aprofitar el simbolisme cristià (en això l’Església no té rival) en benefici del seu treball. Les expectatives són molt altes, però Lux promet i hem d’agrair, independentment de si ens agrada o no el que canta, la valentia de Rosalía per avançar i no quedar-se estancada en allò que ja sap i sabem que fa bé; per ser fidel a una manera d’entendre l’art més enllà de la música. Per reconèixer en la tradició musical, pictòrica, literària i religiosa la fórmula per transformar-se. Rosalía sap què vol dir, com ho vol dir i a més a més sap utilitzar tots els recursos que té a l’abast per aconseguir fer-ho amb garanties. Amb o sense l’ajuda de Déu, però, això sí, amb molt de talent i atreviment, aquest partit pràcticament ja el té guanyat.

Independentment de si ens agrada o no el que canta, cal reconèixer la seva valentia per avançar i no quedar-se estancada en allò que ja sap i sabem que fa bé

La driblada de Rosalía