La del canvi climàtic, i la sequera n'és una expressió, també és com una pandèmia. De moment, no tenim vacuna, però busquem la poció màgica

Aquest cap de setmana, l'últim d'abril, ha plogut. I a l'abril diuen que cada gota val per mil. Cert que mai plou prou, però si al maig cada dia en cau un raig potser el fantasma de la sequera recula. Si no cauen gotes del cel degotaran restriccions a la terra. Tenim un problema gruixut. I els problemes, abandonats a la pròpia inèrcia, sempre tendeixen a empitjorar. Per això el demà s'ha de preparar avui. Quedar-se de braços plegats no és una opció. Estalviar aigua, reaprofitar-la o recuperar antigues captacions són cartes que s'hauran de jugar a la partida per trobar la sortida d'un laberint que requereix un abordatge tant individual i col·lectiu com polític i civil. La situació genera inquietud. Pagesos d'Osona recorden que l'estiu passat la collita ja va disminuir un 35%. Aquest any, a poques setmanes de començar la sega, diuen que amenaça de ser zero. Sobretot, al sud de la Plana de Vic. Si se salva alguna cosa -i la redundància és volguda- serà molt poca cosa. La del canvi climàtic, i la sequera n'és una expressió, també és com una pandèmia. De moment, no tenim vacuna. Que no la tinguem, però, no vol dir que no la puguem tenir. Estar atents al comportament de la natura pot donar pistes de com procedir. Com a exemple, un article de Carles Fiter a EL 9 NOU on s'explica que a Osona s'ha recuperat el duc, un rapinyaire en declivi. Recuperar el duc, indirectament, pot contribuir a reduir la plaga de conills que castiga els conreus i que tan amoïna a pagès. La natura s'autoregula i, ara en forma de sequera i un altre dia en forma d'aiguats, de tant en tant ens avisa. És una forma de recordar-nos, en una expressió manllevada de Joaquim Pla, que els humans no som gairebé res: una espècie que ocupa un racó d'un planeta que forma part d'un sistema solar immens dins una galàxia encara més gran d'un univers infinit. És a dir, ben poca cosa. Per això cal prendre consciència que preservar l'equilibri dels ecosistemes és la vacuna més efectiva contra plagues, pandèmies o sequeres, diverses baules d'un conjunt de crisis -s'hi podrien afegir la fallida de bancs, els preus de l'energia i la guerra d'Ucraïna- que durant els últims anys han construït una malèvola cadena que cronifica les preocupacions. Per superar-les potser ens aniria bé descobrir una poció màgica com aquella dels còmics de l'Astèrix que ens convertís en irreductibles. No ho som, però ens hi podem sentir. A vegades en parlem amb en Pere Pous, un savi massa humil -és el president d'Anthesis-Lavola, però diu que és biòleg- de qui un sempre aprèn sense que ell sàpiga que ensenya. Va ser precisament ell qui em va recordar que un dels ingredients que feia servir el druida Panoramix per elaborar la poció màgica era el vesc, una planta semiparàsita que viu damunt les branques dels arbres. De vesc sabem on trobar-ne. I diuen que si es talla amb una falç d'or porta bona sort. Si tenim el vesc per fer la poció i, a més, tenir bona sort potser només ens falta la falç d'or. Mentre la busquem, però, més que esperar que les solucions caiguin del cel potser ens convé més cercar-les a la terra.

La del canvi climàtic, i la sequera n'és una expressió, també és com una pandèmia. De moment, no tenim vacuna, però busquem la poció màgica

La falç d’or