La fatiga pandèmica dels professionals de la salut
Ens apropem als dos anys des que es va iniciar aquesta pandèmia de la covid-19 que tant impacte ha ocasionat, i continuarà ocasionant, en els àmbits sanitari i socioeconòmic. Un col·lectiu que amb fort impacte i repercussió ho està suportant tant físicament com emocional és el dels professionals del sector sanitari. Des del primer moment, a primera línia. Això vol dir que posen la seva integritat física i emocional per tractar les persones que emmalalteixen per la covid i fer front a tot el que comporta aquesta pandèmia.
Els sanitaris han estat també víctimes en pròpia persona, amb molts contagiats i malalts i, no ho oblidem, amb morts a les primeres onades. D’entre els que van contreure la malaltia no tots ells estan recuperats del tot, ja que una xifra no menyspreable arrosseguen seqüeles físiques i psicològiques que els condicionen i limiten per al seu dia a dia. Però amb tot, els sanitaris, de tots els estaments, no han defallit en cap moment empesos per la seva professionalitat i vocació de servei. Han patit i han plorat, però onada rere onada, i quan alguns donaven erròniament per suposat que donava el baix, han tornat a carregar-se de forces i continuen atenent i afrontant la covid. Però aquestes forces han minvat molt.
En un principi la població els reconeixia l’esforç i la dedicació amb cos i ànima les hores que fessin falta i sovint abandonant la seva pròpia família i per què no, descuidant la seva pròpia persona. Tots recordem els aplaudiments diaris que se’ls feia a totes les ciutats i municipis del país. Lamentablement, en l’actualitat aquests sentiments de valoració i agraïment s’han capgirat i diàriament reben injustament maltractament verbal, pressions i crits i són víctimes de queixes per part de la població, que sembla, no tota evidentment, que ha oblidat que aquests sanitaris continuen pensant i lluitant per com tractar el millor possible la salut de la població que atenen. Però és bo entendre i comprendre que tenen uns límits i que no arriben a més.
La seva capacitat de resistència i d’estima a la feina els fa aguantar i intentar amb un somriure dissimular la tristesa i el plor que els corre per dintre. I la realitat del dia a dia ens fa assistir a expressions de no poder més, que estan cansats, esgotats, de dir prou, de manifestar que ho deixarien i abandonarien la professió. Ni els responsables sanitaris, polítics o la mateixa societat són prou conscients, o es fan l’inconscient potser, de la gravetat d’aquesta fatiga del personal sanitari, i continuen no fent el suficient per donar-hi resposta.
Qui cuida dels professionals de la salut? Resposta: ningú o gairebé ningú. Els qui ho han de fer només aconsegueixen sobrecarregar-los. El desgast físic i emocional acumulat és enorme i posa en risc la qualitat assistencial i tot el sistema sanitari. I amb tot aquest context, el que està passant és que els sanitaris emmalalteixen, també són persones. Hi ha un molt elevat percentatge de quadres d’ansietat, de depressió, de trastorns del son, irritabilitat, cansament, tristesa, pèrdua de motivació, angoixa, estrès i moltes baixes laborals per no poder més. També assistim a un degoteig de jubilacions anticipades i abandonaments de la professió. Un país com el nostre, com ho pot permetre? De res serveixen les permanents reivindicacions i demandes de més recursos i suport. Tot queda en bones paraules. Es necessiten solucions i no explicacions o justificacions.
Són ja dos anys afrontant aquesta pandèmia, i en tenim per temps ja que no serà l’última onada de ben segur, i tots els estaments sanitaris –infermeria, medicina, administratius, auxiliars– de tots els centres d’atenció primària i hospitalària tenen en més o menys severitat algun dels símptomes de fatiga emocional i d’esgotament. I això no és transitori ni puntual sinó que es va cronificant. Si no cuidem els sanitaris, i això ho han de fer els polítics, gestors i administradors sanitaris, estem abocats a un col·lapse permanent i a una fallida del sistema sanitari i el que és pitjor, a una pèrdua de professionals de la salut que al cap i a la fi són els que aguanten el sistema i donen la cara per atendre les necessitats de salut de les persones. Els sanitaris no poden més, urgeixen solucions. Cuidem a qui ens ha de cuidar.