L'art és el que queda quan els fills han marxat, la feina s'ha acabat i queden pocs amics

La cita, convocada per correu electrònic, és en una perruqueria de darrere el Mercat de Santa Caterina. Entres, et fas sòcia de l’associació La Bacanal, pagues 12 euros i t’acompanyen al soterrani del bloc, potser un antic refugi antiaeri, potser una bodega. Un espai petit i humit, de parets de pedra i sostre de mitja volta. Sens dubte tens la sensació de ser en un lloc especial, secret. Apareix un teclista, Oscar Machancoses, i poc després l’actor David Verdaguer arrenca un one man show hilarant sobre un masclista perdedor incomprès que té problemes de parella. Marranades i boleros. Insults i tendresa. Dos machos verdes fritos ha estat una troballa recent i fora de circuit prou imprevisible i estripada com per enregistrar-la com un record feliç. Hi ha poques coses tan potents com una descoberta artística. Guanyar un escriptor per sempre. Estimar un personatge de ficció. Rellegir un llibre que t’ha colpit per veure si, aquesta vegada, canvia el final i és tal com tu voldries. Rellegir-lo pel plaer de les paraules. Deixar l’obra ben visible a la lleixa per recordar-te que tens a prop aquell món que t’ha abandonat. Trobar un artista nou. O quedar-te observant el David de Miquel Àngel com si t’hagués de donar l’hora. Compartir els teus gustos amb qui estimes. Pujar al Teatre Grec una nit d’estiu. Celebrar cada nou disc com una victòria. Programar-te la vida en funció d’un concert. Quina felicitat. Són moments que guardes, alguns per sempre. Som la suma del que hem vist, llegit, escoltat, sí, però sobretot del que hem vist, llegit i escoltat i ens ha impactat, ens ha eriçat la pell o ens ha activat el cervell. L’art es converteix així en més que un plaer efímer, circumstancial. És una font inesgotable de felicitat duradora, de per vida. Fa anys un director d’un petit teatre em deia que els jubilats més feliços que veia eren els que havien après a cultivar l’interès per la cultura. L’art és el que queda quan els fills han marxat, la feina s’ha acabat i queden pocs amics. Però no és només consol, també és just el contrari: alegria i vitalitat i por i complexitat i amargor. En podem extreure tant com vulguem: depèn de nosaltres. L’art ens acosta a la persona que desitgem ser. Rebre el llibre de Sant Jordi és un dels grans moments de l’any. Saber que han pensat el títol per a tu, que dins aquell sobre hi ha la promesa d’hores de lectura. Només de veure el llibre embolicat, el cervell genera dopamina anticipant el plaer. Potser un any decideixo no desfer el misteri pel gust de seguir-lo desitjant.

L'art és el que queda quan els fills han marxat, la feina s'ha acabat i queden pocs amics

La felicitat d’una descoberta