La ràbia contra Vox es transformava en ràbia contra l’ordre establert

Anar a boicotejar un míting electoral obertament feixista és de les poques coses que últimament m’han donat sentiment de comunitat. Era un dissabte qualsevol, no gaire res a fer: ni bars, ni concerts, ni gairebé cap lloc on trobar-se amb algú. Al matí ja havíem anat a passejar amb els companys de pis, la carta estava gastada. Ah, cartes! També podíem anar a jugar a cartes o a jocs de taula, però abans de plantejar-me cap pla cíclicament repetit durant els últims caps de setmana, vaig rebre un missatge que deia que a la tarda Vox feia un míting a la plaça Major de Vic i que s’estaven organitzant concentracions antifeixistes paral·lelament a l’acte per boicotejar-lo. Vivia a Vic, no incomplia cap restricció de moviment municipal si hi anava, en cap moment em va passar pel cap no presentar-m’hi, quina era l’alternativa? Deixar que passessin les hores fins que em vingués la son? Millor combatre el feixisme.

A 2/4 de 6 de la tarda entrava a la plaça i vaig veure l’estampa: gent, molta gent, encerclant una de les cantonades, just la de sota l’ajuntament, on es trobaven una cinquantena de simpatitzants amb rojigualdas i una pancarta amb el lema “Recuperemos Cataluña”; entre uns i altres, efectius policials protegint el grup reduït. A hores d’ara les imatges ja han corregut com la pólvora, així que la descripció de tot plegat me l’estalviaré. M’agradaria destacar només el fet que entre les persones que assistien al míting no hi havia ningú de la ciutat dels sants, en canvi els que l’intentàvem boicotejar amb xiulets i crits sí que ens teníem vistos, tot i que molts feia temps que no coincidíem. Ja se sap que de trobades multitudinàries n’hi ha poques aquests dies.

Venia de dinar amb el grup bombolla familiar, a taula m’havien dit que millor no anar a rebentar actes, que “aquests racistes de Vox buscaven la foto del conflicte” i que “millor ignorar-los”. Ja, ja, però tampoc volia ignorar les meves pulsions. Com a societat portem fent-ho bastants mesos i mentalment cadascú se sap la seva pena. I el meu cos se n’anava sol cap a la concentració i sentia un calfred quan veia els veïns rebutjar el feixisme davant per davant. Romantitzar el tumult? Potser sí, però és que, què ens queda?

La normalitat d’aquests dies a una capital de comarca qualsevol és tan violentament tediosa que combatre qualsevol cosa es converteix gairebé en una obligació. I no dic que l’existència d’un partit com Vox sigui qualsevol cosa; de fet, estaria bé que no en fos ni una, de cosa (vaja, que no existissin), però dissabte la presència d’Ortega Smith i Garriga a Vic era el preàmbul d’una insurrecció juvenil que només necessitava una mica de gasolina.

Després del míting exprés, que va durar poc més de 20 minuts, quan el grup de xenòfobs, escortat també pel seu propi servei de seguretat, marxava, van començar els aldarulls, les corredisses i les destrosses de mobiliari urbà. Els vídeos del noi sobre el furgó negre en marxa pel Passeig o dels antidisturbis aturats i increpats al pont de la Pista els ha vist tothom, i tothom n’ha tret les seves pròpies conclusions. Des del carrer, vaig viure el descontrol públic amb més alegria que por. La gent corria amunt i avall, et trobaves ara aquest i després l’altre i, en general, hi havia un clima que incitava a pensar que la ciutat estava viva.

L’energia que es respirava no era tan diferent de la disbauxa de les festes majors i els mercats de música viva pre-Covid. La ràbia contra Vox es transformava en ràbia contra l’ordre establert, en una festa en contra de la democràcia que permetia que partits com Vox es presentessin a les eleccions, que empresonava Pablo Hasél per cantar cançons i que restringia l’activitat cultural amb mil mesures mentre permetia mítings, com el de plaça, on els incompliments de la normativa eren flagrants. No eren ni telemàtics, hi havia fraternitat pels descosits, o sigui que poques distàncies de seguretat, i els càntics i els crits no paraven. A més, els que venien a proclamar consignes populistes estaven de gira per Catalunya, mentre que els que no simpatitzàvem amb cap partit concret no ens podíem moure del nostre municipi.

Aquest diumenge hi ha eleccions i les espero amb candeletes perquè reitero el que he dit abans: el dia a dia d’una ciutat de comarques és violent. La festa de la democràcia serà una nova excusa per la disbauxa, guanyi qui guanyi, perdi qui perdi, alguna cosa o altra es podrà celebrar. Trobem-nos, si us plau.