Correm el perill que moltes empreses es trobin amb manca de personal preparat i la productivitat va molt relacionada amb la formació

Val la pena recordar com es formaven professionalment molts treballadors als anys 40 i 50 del segle passat. Tot i que la figura de l’aprenent era molt important, no hem d’oblidar que a moltes empreses hi treballaven noies i nois que no tenien pas més de 12 o 13 anys. Tanmateix, es feia necessari formar comandaments per les empreses que necessitaven personal més qualificat: contramestres, torners, electricistes, etc. Per tant, van néixer iniciatives per part de professionals de molts rams per transmetre els seus coneixements. Així, per exemple, al Patronat de La Salle, els hermanos en dèiem, a Manlleu, als vespres ja es feien classes per part de directius d’empreses a aquells que volien millorar. Els recursos eren minsos i per tant calia aprofitar molt el temps. Uns anys més tard començaren a arribar a Catalunya gent de moltes altres regions: Andalusia, Extremadura, Múrcia i d’altres, que buscaven un lloc de treball. De moment on més en trobaven era en la construcció, ja que s’havien de refer moltes coses. Catalunya era capdavantera en indústria tèxtil, metal·lúrgia i construcció. Per tant, eren benvinguts encara que molts no tenien cap formació i calia incorporar-los al mercat del treball. Fent un incís, penso que la dictadura va trobar una excusa per castellanitzar-nos. Molt aviat les famílies ja no eren monolingües sinó que fins i tot hi predominava el castellà, per allò que sempre s’ha dit de nosaltres que som respectuosos. Funcionaven molt bé escoles com l’Escola Industrial, la Unió Industrial i altres en poblacions importants, però no eren suficients. Més endavant ja es va començar a prendre consciència de la importància de la formació professional. Va ser llavors quan, malauradament, s’estenia el concepte que anaven a formació professional els que no servien per estudiar i que els universitaris eren els més ben preparats. Quina aberració! Potser eren més els que no estaven preparats per estudiar. Bé, ni una cosa ni l’altra. A tot arreu hi ha sempre de tot. Però el més greu era que alguns professors creien que era així. Jo, que sempre he estat obsessionat en la necessitat de la formació, no ho comprenia. Per la meva feina vaig conèixer com es movien aquestes escoles sobretot a Alemanya, on des de sempre tenia quasi més importància crear professionals per la indústria que universitaris. El pas dels anys va fer que tot anés millorant, encara que molts professors a qui se’ls exigia només una titulació, fos la que fos, impartissin assignatures que no eren la seva especialitat. Això comportava que moltes classes fossin teòriques i molt poques pràctiques. També hem de tenir en compte que els canvis constants en les lleis desconcertaven el professorat. A més, les dotacions de mitjans per fer pràctiques tampoc sobraven. Lamentablement, les empreses encara no s’havien involucrat massa a oferir llocs on combinar estudi i treball. El curs 1991/92 i part del 1992/93, d’acord amb el Departament d’Ensenyament de la Generalitat i amb la col·laboració del seu Servei de Programes Escola-Treball, vaig fer xerrades i demostracions en diferents escoles de formació professional, tant privades com públiques. Això em va permetre conèixer molta part de l’interior de les escoles. Al mateix temps que m’explicava, aprenia, ja que els alumnes sempre, conscientment o inconscient, em posaven paranys. Però en alguns casos vaig percebre que alguns professors seguien en el concepte d’entendre que era la segona divisió. Fins i tot algun s’atrevia a qualificar l’escola com una guarderia, cosa que m’entristia molt. Quan em senyalaven algun alumne com a conflictiu jo m’esforçava que fos precisament el que després participés en la demostració. Era evident que el que agradava era participar activament. No només escoltar de cara a la pissarra. Buscava la manera de fer atractiva la xerrada i sempre començava per dir-los que ells eren més importants que els universitaris. Això ajudava que estiguessin més atents. I ho deia perquè jo n’estava i estic convençut que sense ells qualsevol projecte es quedaria en res. Em vaig donar compte que faltaven molts recursos per ser una formació efectiva. La formació professional d’avui té molt poca cosa a veure amb aquella. No obstant això, encara falta molta col·laboració entre empresa i escola. La tecnologia avança a un ritme que si ens adormim no l’atraparem. Correm el perill que moltes empreses es trobin amb manca de personal preparat. I són necessaris ja que la productivitat va directament relacionada amb la formació i de les dues depèn la competitivitat i la qualitat. Quan les empreses assoleixen un bon rendiment productiu es consoliden i poden millorar el nivell de vida del seus professionals. Per tot plegat, cal crear un nivell d’ensenyament per ser competitius i situar Catalunya com un referent en els mercats mundials. De les escoles, a part d’una formació acadèmica i pràctica, se n’ha de sortir amb el convenciment d’una disciplina en el treball i conscients que aquesta formació no s’acaba mai. La modernització industrial i les exigències dels mercats tampoc paren. Hem passat de màquines que dominaven les persones a les que ens dominen. L’arribada de la globalització ha creat nous mercats i noves professions. Els governs i les empreses s’han d’esforçar molt més a posar tots els mitjans perquè disposem de joves amb ganes d’un futur sense les limitacions que avui tenen. I no n’hi haurà prou només amb mitjans materials. Són necessaris mitjans econòmics perquè els estudiants disposin d’una economia suficient per assolir una independència que els permeti formar-se dignament. El binomi escola-treball no ha de servir per aprofitar-se dels becaris, sinó perquè aquests vegin retribuït el seu treball dins l’empresa. Justament si és així, possiblement aquell becari pot ser el millor actiu de l’empresa.