La fotocopiadora
La informació és poder, però la desinformació també. Això, encara que es pugui dir que ha estat sempre així, ara ens obliga a posar-nos més seriosos. Les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria instantània són com catapultes que multipliquen l’abast de les notícies. El problema és que a vegades les notícies no són notícies, sinó rumors disfressats. Però com que solen tenir estructures narratives amb elements aïllats de veracitat, colen. I ens venen gat per llebre. Sempre per interès d’algú i per perjudici d’algú altre.
Aquest és el joc d’interessos de la manipulació. Abans amb rumors disfressats es contribuïa a tombar un alcalde -l’any 1999 al socialista Ramon Sitjà li van muntar una campanya per fer creure que festejava amb una noia marroquina, com si això fos un problema, perquè la seva parella es deia Moreta de cognom-, i ara es pretenen fer caure presidents del govern. Aquest és el marc del ball de bastons de la setmana passada al Congrés a l’entorn del reglament europeu sobre la llibertat dels mitjans de comunicació que l’any 2025 ha d’estar en vigor als 27 estats membres de la Unió Europea.
Aquest reglament es va aprovar per aclaparadora majoria al Parlament Europeu. També amb els vots del PP. Però, com en la dissonància cognitiva, una cosa és el que es diu i l’altra el que es fa. I allà es tractava que calés el missatge que plegui Sánchez. Com fa trenta anys famós va ser -aleshores no existia la paraula viral- allò de “váyase, señor González“. A banda de la dialèctica política, té sentit que l’abordatge de la desinformació tingui un marc el màxim d’ampli possible i que s’enfoqui des de molts prismes. Si no, s’equivocaran les solucions. Com la vegada, abans d’internet, que a algú se li va acudir que el que calia fer per evitar la propagació dels rumors malintencionats era prohibir les màquines d’escriure i les fotocopiadores.
I és que, abans i ara, el problema no és el missatger, sinó el missatge. Ara ens toca un nou procés d’alfabetització. Aprendre a identificar els codis de veracitat. Qui firma una notícia i qui la publica són dos elements essencials. Per això, periodistes i mitjans tindran un rol important en aquesta missió. Aquesta missió no és nova. Un cas de 2016: dies abans del Mercat Medieval, una fira que cada any desborda de visitants els carrers de la ciutat, va començar a circular un missatge anònim per WhatsApp en què s’alertava de la detenció d’uns gihadistes que es deia que planejaven atemptar-hi. Començava dient que un amic d’un amic ho havia sentit al jutjat.
Era fals. Però molts s’ho empassaven. L’aleshores alcaldessa, Anna Erra, va haver de sortir a desmentir-ho. Que la trola fos anònima ja havia d’haver estat una primera pista per suprimir un missatge que segurament amagava interessos. Perquè al darrere de la desinformació sempre hi ha interessos. Foscos, sovint. Per això té raó el sociòleg Manuel Castells quan diu que el costat fosc d’internet en realitat som nosaltres. És a dir, l’ús que en fem. La solució no era prohibir les fotocopiadores.