Un procés amb un principi previst, amb un desenllaç imprevist i amb una actualitat laberíntica: Catalunya avui és socialment més inestable, econòmicament més incerta i culturalment més vulnerable

“Som descendents dels homes poderosos que practicaven la desigualtat.” Carles Lalueza Els mesos de juliol i agost han estat meteorològicament calents, encesos si veiem els incendis del Canadà, Grècia, Hawaii o Tenerife; a Catalunya l’estiu ha concatenat onades de calor en les quals els 40 graus van ser habituals, una escalfor terrenal que desemboca en tempestes antillanes al Mediterrani. El temps temporal està sotmès al que s’anomena canvi climàtic, als efectes de la destrossa de la natura que els humans, en nom del progrés, exercim sense mesura arreu, a prop amb els macroescorxadors i els aqüífers osonencs; i pel que fa a la temperatura humana també té el termòmetre alterat, amb alts i baixos antropològics. Aquests dies de traspàs de xafogor tropical a tardor sobtada, seguint la recomanació d’un entranyable amic cardiòleg, atenia a l’obra del biòleg Carles Lalueza-Fox, autor de títols tan suggeridors com Missatges del passat, Races, racisme i diversitat, El color sota la pell, Cuando éramos caníbales o Desigualtat: una història genètica. Aquest especialista aclareix, basant-se en la genètica evolutiva, com en un món superpoblat el que preval no són pas les nissagues de poder, sinó els mateixos orígens de l’espècie humana, contactes tan semblants en el passat, tan inversemblants en el present i tan o no tan mestissos en el futur. Lalueza, per a qui els humans som animals competitius i cooperatius, és contundent: “Tenim més possibilitats de descendir de reis que de camperols”. Continuant en l’era genòmica observem un estiu més pletòric d’esport que no pas d’esportivitat: si les primeres etapes de la Vuelta van haver de transcórrer amb més foscor que llum pels principats de Catalunya i Andorra, magnífiques foren les quatre medalles d’or en marxa atlètica (20 i 35 km) en els mundials de Budapest i excel·lent l’estètica del Campionat del Món de gimnàstica rítmica disputat a València. Però per espectacular el triomf del futbol femení de la selecció espanyola a Sidney; tan espectacular, sens dubte, fou el joc de les noies al camp –amb el lideratge de Bonmatí i Paralluelo– com deplorable l’actitud dels staffs directiu i tècnic, tota una manada amb Rubiales com a mascle cabró, un Rubiales aplaudit fins abans-d’ahir per una faràndula de funcionaris de les federacions territorials del Regne d’Espanya entre les quals la catalana no n’és pas l’excepció, amb l’arrogant Joan Soteras com a capitost i el virtual Gerard Piqué com a consentit, fent negocis tots plegats aquí, allà i a l’Aràbia Saudita. Si el piquito en el pòdium del (ex)president de la RFEF a la jugadora del Pachuca nascuda a Carabanchel va ser una imatge literalment pornogràfica, la seva tocada de collons a la llotja –al costat de la reina i la infanta– va ser una escena fílmica digna de Berlanga; però aquest “gest obscè”, que sí que va emprenyar de veritat el Borbó, el va sentenciar, una sentència que s’ha executat de facto, sí o sí, provocant que Rubiales deixi d’existir a partir d’ara més enllà de la foto del seu DNI. Quan l’Estat Zarzuela surt empastifat internacionalment no perdona i aquest context permet remetre’ns al terreny polític, on les temperatures no tenen calendari de tan estacionàries que són i on predomina un horitzó gris que tendeix a un perpetu avorriment. Fem o desfem memòria: el 13 de setembre de 2009 es van iniciar a Arenys de Munt les “onades de consultes sobiranistes”, un espifiat tret de sortida per l’anomenat procés d’autodeterminació; aquell setembre de 2009 una rebequeria sorgida dels afers convergents –cas Palau i defenestració de la nissaga ferrusoliana-pujolista– engendrà l’embrió tant d’una desafecció vers el Regne d’Espanya per part de, tirant llarg, la meitat dels habitants de Catalunya com la (re)espanyolització de l’altra, tirant curt, meitat. Un procés amb un principi previst, amb un desenllaç imprevist i amb una actualitat laberíntica: Catalunya avui és socialment més inestable, econòmicament més incerta i culturalment més vulnerable. Enmig d’aquests 14 anys de procés, el 2014 va ser l’any del fake llibre de Carod-Rovira Que parli el poble català vs. La hora de Cataluña i de l’entronització de Felip VI, tota una burla borbònica, en ple Tricentenari de la desfeta del 1714 executada, ai las!, per Felip V. Després vindrien les multitudinàries diades farcides de gent, gent honradament motivada i gent hàbilment reclutada; què en queda de l’ANC de Carme Forcadell i de l’Òmnium de Jordi Cuixart? Qui ha vist aquelles entitats engrescadores d’aleshores i qui les veu ara!; les entitats del “nou estat d’Europa”, de “Som República” i del “mandat de l’1-O”, aquest 2023 han escollit com a lema l’expressió medieval “Via fora”, una via tan fora de temps com ho són els fets del 1714 i l’himne Els Segadors. De la sedició a la sedació? Si no es posa al dia la veritable identitat catalana del segle XXI el futur pinta bastos per una nació que es mereix un millor present si no vol quedar-se a la cua de les comunitats autònomes ibèriques, les peninsulars i les insulars (per ex. en energies renovables). I dels partits polítics val més no parlar-ne, només recordar com el PSOE d’estranquis cedeix diputats a Junts perquè puguin tenir grup propi a les Cortes, grup, veu, vot i sobresou assegurat. Què en diuen els votants, neoindependentistes uns, unionistes els altres? No diuen res de res, callar i, si cal, com mesells tornar i tornar a votar tot el 2024. De l’entesa ERC-Sumar, sumar poc i restar més, els partits d’estat del 155, els de González i Aznar, fent-se les gràcies i Jordi Pujol concelebrant que durant vint-i-tres anys va conrear un populisme ranci en el país que tant deia estimar. Al cacic del 3% l’han seguit sis presidents, amb el murri Carles Puigdemont com el més ensarronat, més, ep!, pels seus que no pas pels altres, i el MH Pere Aragonès, el pragmàtic invisible controlat a distància des de Madrid i disposat a resistir a prop de Pedro Sánchez, tot esperant que el gestor empresarial Jaume Giró li agafi el relleu quan la colla neoconvergent neoliberal retorni a Palau amb el beneplàcit d’un Illa pillat. De moment tothom cobra, estigui al govern, al Parlament, a l’oposició o represaliat; set –aviat vuit?– presidents de la Generalitat, vius, ben vius amb palauets, xofers, guardaespatlles, compte corrent públic i caradura privada, prebendes vitalícies, etc. Difícilment es poden redreçar les ignominioses malifetes del passat-present i si Catalunya vol ser algun dia un estat independent o, de veritat, una nació lliure, només té dues vies per aconseguir ho: la primera, adherint-se estratègicament amb Euskadi, Galícia, Andalusia i Canàries perquè les comunitats autònomes –totes– que conformen el Regne d’Espanya esdevinguin una república federal. (Que veus de la Generalitat vagin de farol dient que a Catalunya hi ha una majoria social “per anar més enllà” del pacte (con)federal proposat pel lehendakari no deixa ser una entelèquia més del sobiranisme). La segona via, decisiva, és la de reunificar-se com a “Països Catalans” refent la malmesa relació amb el País Valencià, l’Aragó i les illes Balears; a bona hora –a deshora!– la crida oficial “Una llengua, molts accents”; prou paripés, no convé desgastar la sonora paraula caló. Catalunya, amb vuit milions d’habitants, amb una població multilingüe i pluricultural –amb predomini d’ADN espanyol–, necessita dels seus veïns amb identitat catalana per sobreviure si no vol fer escarafalls en (al) solitari. Per aquesta “via fora” no hi ha cap possibilitat de ser una república justa, pacífica i lliure i tot el demés –indults, amnisties i referèndums a la carta– són romanços medievalistesi, agradi o no, vivim a l’occidental segle XXI, molt accidentat precisament en una Europa decadent des del mar Negre fins al mar Mediterrani. Pels nostres verals se sol dir que “cal obrir-se al món”; ja hem fet tard, el secular colonialisme europeu –catòlic i “democràtic”– ja no és referent ni a Amèrica, ni a l’Àfrica ni a Àsia; ara, doncs, el que cal és intentar que el món mundial no ens tanqui dins les limitadíssimes fronteres polítiques de l’euro i la lliura –UE-OTAN– i dins de les nostres vulgars fronteres xenòfobes en les quals els ciberatacs succeeixen periòdicament, no sent cap sorpresa que en un futur més proper que llunyà causin un col·lapse administratiu internacional amb conseqüències socials desestabilitzadores. Si Europa no accepta el món tal com és, ara que el món no vol ser –ja no és– com Europa, “apaga i anem-nos-en”, potser per això el papa Francesc ha reemplaçat la Pax Romana per la Pax Mongolica. Aquests desvaris podrien semblar reflexions pessimistes, res més lluny, ans el contrari; no considero un món sense relacions humanes, un món on els pobles, les cultures i les llengües no es respectin tal com són, una matèria primera que no s’ha de malbaratar si no volem que la civilització es converteixi en una barbàrie on només els sinistres cardenals de les esglésies i els especuladors oligarques dels estats s’enriqueixin materialment, ja que moralment ni ho pretenen; per ells la pau, la justícia i la llibertat són cabòries de les nacions i dels seus submisos pobladors. Però els processos de descolonització s’imposen –el grup dels BRICS en són exemple i ara potser sí les majories faran una revolució global tan imparablement pacífica com intensa i extensa–. Els apunts genòmics de Lalueza que exposàvem en començar i que ell mateix reconeix que poden ser xocants en posar en evidència una història incòmoda ens avisen de com les desigualtats actuals, producte de la secular transmissió de la riquesa en l’àmbit biològic, poden tornar-se un greu problema per al futur de la societat, tot i que des de l’antropologia sabem que –si encara no s’ha esgotat– la saviesa dels individus és el que fa que la persistència esdevingui resistència. I per acabar, un record per a la col·lega lingüista Carme Junyent, que com a defensora de totes les llengües ens va ensenyar que el fet que la resistència sigui trista o feliç només depèn del fet que l’avorrida realitat deixi pas a la dinàmica imaginació.

Un procés amb un principi previst, amb un desenllaç imprevist i amb una actualitat laberíntica: Catalunya avui és socialment més inestable, econòmicament més incerta i culturalment més vulnerable

La genòmica de les diades