Víctor Palomar | 11:48
Opinió

En un obituari, la mort és només l’excusa per poder explicar una vida

La gent normal

Els obituaris són un gènere periodístic curiós. Parteixen d’una mort, però en realitat el que expliquen és una vida. De fet, la defunció és només l’excusa. Tot i ser una de les seccions més llegides dels diaris, són un dels gèneres menys estudiats a les facultats de periodisme i gairebé no apareixen als manuals de redacció. Encara que sembli una contradicció, el bon obituari ha de ser viu i humà, capaç de fer reviure, a través de les paraules, la persona que recorda. Ann Wroe, responsable dels obituaris de la revista britànica The Economist, explicava en una entrevista que els personatges que més li agradava retratar eren persones poc conegudes, les que passen desapercebudes, però que, sense fer soroll i sense que se sàpiga, fan coses extraordinàries en el seu dia a dia.

Aquesta setmana hi pensava mentre acomiadàvem un familiar proper, Joan Aumatell Puig, per mi, el tiet Joan. Tant al tanatori com durant la cerimònia de comiat, tots coincidíem a recordar-lo, amb molt d’orgull, com una persona discreta, generosa i familiar. Un bon home. “Massa bo”, dirien alguns, com si això fos un defecte. No tenia un no per a ningú que necessités un cop de mà. Des del sindicalisme, va lluitar per millorar els drets dels treballadors i, des de l’associació de veïns de l’Erm, va treballar per millorar la convivència intentant trencar la barrera que separa els dos Manlleu. Sempre amb un humor intel·ligent i aquell to de veu pausat que només es poden permetre les persones que no necessiten cridar perquè se les escolti.

Com a home de consens a qui no agradava el conflicte, el van proposar per ser defensor del ciutadà de Manlleu. I quan li demanaven formar part d’una candidatura electoral, acceptava si podia anar d’últim. Aquell que no surt mai ni als titulars ni a les fotografies, però que és imprescindible. Sovint ens oblidem de reconèixer aquells que, sense buscar protagonisme i sense ser-ne conscients, milloren la vida dels altres només per la seva manera de ser. Si el tiet Joan ara sabés que sortiria al diari, segurament diria: “Vols dir que cal? Posa-n’hi un altre.”