Els coneix tothom, tot i ser grans desconeguts. Formen part de la personalitat dels nostres pobles però no surten a la foto oficial del paisatge

Avui vull dedicar aquestes línies a gent que segurament surten poques vegades a les pàgines d’EL 9 NOU. Molts d’ells no hi han sortit mai. Si els hagués de definir d’alguna manera en diria com els peculiars, gent singular. Diferents de la gran majoria i cada vegada més imprescindibles en un paisatge cada cop més homogeni i gris. Molts d’ells mai els coneixem pel nom i cognoms sinó pels sobrenoms, motius o malnoms. En Falomí, en Tatuets, en Riquin, en Richard, l’Artur, en Xevi cop de puny, la Conxiteta... són només alguns dels primers noms que em venen al cap quan penso en la gent peculiar que s’han creuat en algun moment per la meva vida. Jo aquí cito alguns dels meus, però estic segur que si feu prospeccions al vostre poble o comarca segur que també n’hi ha o n’hi ha hagut. En l’exposició “Els desconeguts de sempre” que es pot veure al Bòlit de Girona, Julià Guillamon i Adrià Pujol fan una compilació d’alguns dels personatges singulars d’arreu de Catalunya i donen algunes de les claus/funcions per ajudar a definir indefinibles. Entre algunes característiques que tots ells poden tenir de denominador comú hi ha el fet de ser excèntrics, fet que porta la resta a la centralitat; estan arrelats a un lloc; de tenir una vinculació creativa ja sigui perquè han tingut relació amb la pintura, lletres, música...; són rebels, ja que conjuguen la insubmissió i la transgressió de les normes i costums habituals; són mediàtics en el sentit que tothom parla d’ells i se n’expliquen anècdotes o que estan fora del temps, que equivaldria a dir que són intemporals o que no estan vinculats a un fet concret. En aquest interessant i petit recull només hi ha un osonenc i ripollès: Josep Molera (1851-1925), conegut com El noi de Tona, que s’il·lustra amb una fotografia cedida per l’arxiu municipal. Sempre havia sentit a parlar del noi de Tona però mai havia sabut ben bé qui era. Es diu que era un arrencaqueixals i recitador de romanços. A El Poble català de 1912 es parla d’ell amb aquest fragment: “Quan lo Noi de Tona va comensar la seva carrera d’arrencacaixals anava per les viles amb un xicot que portava un gros timbal. Tot just s’assentava el pacient, donava ordre de redoblar amb tota la forsa, y eixis lo públic no sentia’ls gemecs esgarrifosos del pobre que quela a les mans del popular dentista”. Crec que hi ha una necessitat de documentar d’alguna manera aquestes figures singulars perquè –i parlo per percepció i sense cap base científica– o cada vegada van més escasses o estan més amagades. Per la seva naturalitat, tothom en coneix, però ningú els documenta (si no és que sigui per fer-ne certa burla). Una bona iniciativa seria fer-ne un inventari per no deixar anant escapar memòria perquè no hi ha cap tipus de memòria més vàlida que d’altra. La societat d’Osona, el Ripollès i el Moianès són les actes administratives, les pàgines de premsa publicades... però també tots aquests personatges. Així com EL 9 NOU ara fa un recull dels “nostres crims” seria més que necessari fer un recull dels nostres singulars del passat i del present. D’aquesta manera podríem arribar a tenir la fotografia del territori amb totes les seves capes.

Els coneix tothom, tot i ser grans desconeguts. Formen part de la personalitat dels nostres pobles però no surten a la foto oficial del paisatge

La gent peculiar