Ha resistit molts embats històrics: la tràgica Guerra de Successió, la del Francès, les carlinades i les desgràcies naturals. Els moments més tràfics el 1936 en començar la Guerra Civil

Era un dia de mercat a la plaça Major de Vic, quan la tardor encara era dolça, i enmig de la gentada sentí aquesta frase: “Gleva, dona’m la mà que hi ha molt bullit!”. Em vaig girar de cop impactat en sentir el nom de la Mare de Déu de la Gleva, patrona de la Plana de Vic. Era la veu d’una mare jove que volia protegir la seva espavilada filla de 4 o 5 anys, i que anava per les seves. Immediatament em vingué al cap la cobla a la Verge de la Gleva de Jacint Verdaguer que diu: “Ribera del Ter, ribera ditxosa, ditxós lo roser que crià eixa rosa. O rosa dels cors que us feu vigatana, dels vostres olors ompliu eixa Plana”. Feia anys que no sentia aquest nom tan nostrat, ara que d’altres advocacions han arraconat els més tradicionals. Un conegut em deia que no hi ha res a fer: “Són modes molt dominants, sobretot les angleses!”. Sempre he pensat que en literatura partint de la particularitat es podia arribar a la universalitat, però els conceptes globalitzadors actuals (talls d’un mateix patró) generaran un empobriment d’aquestes maneres que haurien de ser enriquidores, úniques i transversals. Vaig treure el mòbil i amb unes pretensions que no sé d’on m’havien sorgit, com si no tingués altra feina, vaig començar a demanar als vianants si volien opinar: “Vostè ha dit alguna vegada que ha nascut a la Plana de Vic?”. A uns altres: “Sap que la Gleva és patrona de la Plana de Vic? Ha anat mai a la Gleva?”. Tot foren respostes poc concretes: o “tinc pressa!” o “ara no que vaig carregada i estic rebentada!”. Realment els vigatans vivim en una època, ni millor ni pitjor, però potser oblidant els referents literaris d’abans que ens identificaven. Salvador Espriu tenia raó en això de “salvar els mots i retornar el nom de cada cosa”. Ensenyarem als joves i als nouvinguts una societat d’ajudes i subvencions sense conèixer els escrits antics? L’enquesta no acabà aquí i ara la vaig dirigir als més joves: “Sabries dir a quin lloc es refereix el poema de Verdaguer?: ‘Voltada de turons, oberta i franca me sembles, gran ciutat, un niu de flors penjat en una branca del Pirineu nevat”. Les respostes més al·lucinants deien que era cap a Puigcerdà, pocs respongueren correctament i tots nascuts a la Plana de Vic. Potser era jo que no tenia el dia i preguntava d’esma? En arribar a casa obviant acudir a internet i obrint el diccionari Pompeu Fabra, una cosa que feia temps que no feia, consultant el referent gleva hi vaig trobar: “Pa de terra cohesionat per les arrels de les herbes, que s’aixeca llaurant o cavant”. Tal com diu la llegenda una pastora va trobar la imatge al Puig del Terrer, a dins d’una cova a 475 metres d’alçada sobre el nivell del mar. La imatge d’estil romànic era amagada i ben protegida sota una gleva que li feia d’aixopluc, a tocar de la ribera del Ter. En ser trobada sota una gleva per dret li van donar aquest nom. De fet, en retornar als poblats després de segles aquelles imatges de les marededéus trobades, vençudes les ràtzies musulmanes d’Al-mansur, va propiciar que els antics habitants de les planes interiors baixessin dels amagatalls del Pirineu i començar de nou, amb misèries i dificultats, una nova vida agrícola i social. La feina important de la primera repoblació fou retrobar les icones que havien estat amagades per salvar-les de l’odi i la malvestat. Les velles imatges van anar apareixent i retornant a casa seva segons el tarannà de l’època, envoltades de misteris i llegendes apropiades per a la comprensió de la majoria que no sabia llegir ni escriure: Meritxell d’Andorra, Montserrat, Montgrony, Queralt de Berga, Núria, Tura d’Olot, Maria d’Urgell, Claustre de Solsona, tantes imatges i objectes de culte que van ser protegits i amagats i que en sortir ajudaren a trobar la terra que s’havia llaurat, la dignitat perduda, la referència familiar i l’energia suficient per reunificar els dominis comtals de la Catalunya Vella. La Gleva ha resistit molts embats històrics: la tràgica Guerra de Successió (Els Fets de la Gleva), la Guerra del Francès, les carlinades i les desgràcies naturals, però els moments més tràgics foren el 1936 en començar la Guerra Civil, quan el foc intencionat va cremar els retaules barrocs i neoclàssics i destruint la imatge del segle XIII. La fidel reproducció actual va ser novament entronitzada l’any 1952. Diuen que un tros de fusta que es va salvar es pogué integrar a la nova imatge, ho aniré a comprovar algun dia: Paraula! I acabaré tal com fa la cobla verdagueriana: “Guardeu la ciutat, el poble, la masia, aqueix blanc ramat de la pàtria mia”.