La crisi pot enterrar la conciliació i amenaça de recloure de nou les dones a casa

Hem vist rodes de premsa amb militars i policies, amb presidents i portaveus de governs, amb ministres i consellers de Sanitat, d’Interior, d’Economia i de Treball. El que no hem vist és una compareixença del conseller d’Educació. Si el tracte dispensat és el mateix per a les escoles que per als ciutadans, ja planyo els mestres i m’explico el campi qui pugui que està sent això del teleensenyament. És l’estratègia imbatible del “ja s’espavilaran”. Ghosting institucional. Sobre el proper curs ens estan arribant les notícies a pessics, perquè ens n’anem fent a la idea –ara una filtració, ara una entrevista, ara una font sindical–, igual com fan els metges amb els mals pronòstics. Cada titular és una gerra d’aigua freda. Ho és per al professorat i per a les famílies, però especialment per a les dones, els burros de càrrega d’allò tan poc valorat i tan imprescindible com són la logística domèstica i les cures. Si al setembre els nens no poden anar a l’escola, qui se n’ocuparà? Si els avis i les persones dependents és convenient que evitin les residències, qui se’n farà càrrec? Si cal reduir una jornada, prescindir d’un sou, demanar una excedència per poder cuidar els de casa, qui deixarà la feina? Hi ha centenars d’estudis que ho demostren: la resposta és sempre elles. Amb aquests dos darrers mesos ja hem testat el drama. Si de normal les dones dediquen 1 hora i 52 minuts més al dia a les tasques de la llar, en confinament i amb teleescola… multipliqueu. Fins ara només les privilegiades assolien cert equilibri domèstic, però a còpia de delegar en àvies, cangurs, cuidadores o personal de neteja –que a més de dones, solen ser migrants, pobres i no assegurades, quatre voltes pringades–. Sense escola i sense ajuda, tenir persones a càrrec i a la vegada treballar és impossible. Fins i tot per a les dones. Aquesta crisi no serà només la que enterrarà l’unicorn de la conciliació, sinó que amenaça de recloure de nou les dones a casa, per imperatiu biològic, econòmic, sanitari, d’emergència global, o ja sortirà una justificació a l’altura del moment. Ai, les polítiques públiques feministes, aquelles que només es despleguen si en queda, si queda temps i diners, si va bé i no molesten. I si no, tranquils, ajornem els drets humans per a més menester i tal dia farà un any. Ara que crèiem que el debat feminista s’acostava al centre, es podrà fer marxa enrere tan alegrement? Vistos i patits els precedents, no podem esperar solucions governamentals. Es veu que ells tenen feina a sostenir l’economia, no les ciutadanes. O ens plantem o ja em veig calçant-nos els enagos de la tan citada Gran Depressió.

La crisi pot enterrar la conciliació i amenaça de recloure de nou les dones a casa

La gran depressió