Algun dia estaria bé reunir cacics, paràsits i altra fauna indesitjable i donar-li forma de novel·la ficcionada

Els amants de la literatura parlen sovint de la gran novel·la de Barcelona, i alguns fins i tot esmenten Carlos Zanón, Mercè Rodoreda o Juan Marsé com alguns dels autors que més s’hi han acostat. Fins i tot Sergi Pàmies va tenir la gosadia de titular amb aquest nom un dels seus llibres. Però com que la valoració artística és sempre subjectiva, suposo que els escriptors –que en aquest país afirmen que són superiors en nombre als lectors– persistiran en la creació d’obres que més o menys s’hi aproparan. És una mica com la sempre plaent tasca de buscar la cançó perfecta en l’àmbit de la música, o del genèric Sant Grial o Eldorado, recerca d’utopies que ens permeten mirar sempre endavant. Al Ripollès no disposem de suficients creadors literaris per buscar-ne la novel·la definitiva. Així i tot, algunes vegades he acabat fabulant amb persones que coneixen perfectament la nostra realitat, sobre llibres o petites enciclopèdies que ens podrien servir per conèixer qui és qui a la comarca. Sovint he sentit històries. Algunes són exageracions, però és impossible que totes ho siguin. Com a mínim les que he viscut de primera mà, sé que són certes. Històries de gent mediocre, alguns amb un talent nul, però que gràcies a ostentar càrrecs polítics de tercera, ocupar presidències, ser patrons, directius, o dirigir mitjans de comunicació que tenen molt poc de periodístics i molt de propagandístics, s’han beneficiat d’un accés al diner públic o d’herències alienes que queda molt lluny per a la majoria de mortals. Fa 35 anys, cap a finals de 1988, vaig començar a col·laborar a EL 9 NOU, fent cròniques d’hoquei patins. Uns anys abans ja hi havia escrit breus, i recordo que em feien trucar a les funeràries per demanar-los “em podríeu dir els morts”, expressió que sembla que feia gràcia a alguns redactors d’aquella època. Des d’aleshores he anat mantenint l’activitat pseudoperiodística, explicant –o intentant-ho– en petites píndoles allò que passa a la comarca. Sovint em sento bastant inoperant per poder reflectir amb prou profunditat qui és qui, què fa i per què ho fa. Intento dir-ho ni que sigui “entre línies” però la sensació és que no acabo de sortir-me’n del tot. Clar que si especifico que aquest és un “lladre” i l’altre és un “ganyó fill de mala mare”, o bé no m’ho publicaran o bé acabarem cada setmana al jutjat, o sigui que continuaré fent-ho com fins ara. Fa més de vint anys els companys torellonencs d’Elforatfanzine em van convidar a escriure-hi, i els vaig proposar de redactar contes. El conte i el microconte és un espai còmode per als que estem acostumats a escriure articles i ressenyes al diari, perquè requereix concreció i claredat. Una mica com l’estil hard-boiled de Dashiell Hammett. Una novel·la, en canvi, és més complexa, perquè has d’articular un argument, mantenint l’interès del lector, fer que tot plegat tingui una coherència, i a més intentar no caure en el parany dels llocs comuns i la convencionalitat de molta obra publicada. De fet, sempre que ho he intentat m’he quedat a la segona pàgina, conscient que allò no tenia ni cap ni peus. Algun dia, però, estaria bé reunir els cacics, paràsits i altra fauna indesitjable que volta pel Ripollès i donar-li forma de novel·la ficcionada. Sempre podria posar-hi allò de “basat en fets reals” i fins i tot anomenar els protagonistes amb noms similars als dels seus inspiradors, com Charles Bukowski va fer a través de Henry Chinaski, o Dan Fante de Bruno Dante. Bé, mentre m’hi poso, o no, espero no tenir cap accident. En cas que així sigui, recupereu aquest Esternut de l’hemeroteca i penseu qui pot haver-me volgut mal. Tampoc seria massa complicat localitzar-ne els instigadors.

Algun dia estaria bé reunir cacics, paràsits i altra fauna indesitjable i donar-li forma de novel·la ficcionada

La gran novel·la del Ripollès