Hi ha, per una banda, els que treballen per a ells mateixos, com a autònoms, o per a d’altres, i no tenen res assegurat. I després hi ha els funcionaris i els polítics professionals

De jovenets sentíem a dir en diversos pobles de la Plana: “Treballen tots tres a Colomer Munmany, a Can Serra o a la Vitri. Tenen pa per la vida”. Oi més, no era exclusiu de grans empreses de Vic, Manlleu o Torelló. Si se sentia a dir “treballa tota la família a Caixa de Manlleu”, també semblava que tenien pa per la vida. Naturalment quan totes van tancar, la gent es va espavilar en altres feines o jubilacions anticipades, però el cert és que això de “per tota la vida”, res de res. Queien, cauen i cauran les empreses considerades més solvents, sense poder fer-hi res. Fins i tot la caiguda de la gran majoria d’empreses d’un sector potent i poderós fins als anys 80 com el tèxtil en dona exemple. Un ram que havia bastit a partir del 1848 grans colònies amb resclosa, canals de conducció i desguassos, la mateixa fàbrica, salt d’aigua, turbines, habitatges per als treballadors, escoles per a nens i nenes, forn de pa i botiga, teatre, església i les torres dels amos i del director (aneu a la Colònia Vidal), també va arribar al seu final. De produir peces per al mercat interior i exportar arreu del món van veure com els països productors del cotó, amb sous molt inferiors, s’emportaven maquinàries i fabricacions, i ara eren ells qui venien dins dels seus països i ens exportaven a nosaltres via els Zara i Mangos de torn. Tan forta va ser l’ensulsiada que només amb un fútil exemple n’hi ha prou. L’hegemonia de presidents del Barça provinents del món del tèxtil, Montal pare, Miró-Sans, el constructor del Camp Nou, Llaudet, el del xofer negre perquè no el deixaven jugar, o Montal fill, es va acabar el 1978 amb l’entrada del ram de la construcció amb Josep Lluís Núñez. Ara també pot trontollar el ram de l’automòbil tant a Europa com als EUA (malgrat que les raons de davallada ràpida de Tesla siguin en bona part de reacció política), per les primacies de la Xina, el manteniment del bon savoir-faire dels japonesos i els aranzels de Trump. Són canvis que es van donant, que desmunten seguretats en llocs de treball que semblaven eterns i que es demostra que no ho són. Però n’hi ha una, de seguretat, que encara roman i romandrà inalterable per molt de temps, i és la dels llocs de treball dels quadres de la funció pública. Els funcionaris. Crec que aquí sí que es pot aplicar la dita que si treballen tots tres per a l’Ajuntament tal, la Diputació, el govern autonòmic qual, o l’administració central, siguin administratius, policies, soldats, jutges o els antics bidells, a aquests es pot dir que sí que tindran pa de per vida. Probablement amb ells també es podrien incloure polítics de carrera, no els nostres abnegats alcaldes i regidors. Només han de fer bondat i mai disgustar a qui els mana temporalment. Perquè els capdavanters sí que es desgasten i canvien i han de reposar en consells d’administració d’empreses que depenen del BOE, però els de sota quietets poden anar passant d’un càrrec a un altre fins a jubilar-se. Ja veiem les dues grans divisions, la gran rasa. Per un costat, qui treballa com a autònom per si mateix o qui per a empreses que no tenen res assegurat, només la provisionalitat del lloc, i per l’altre, qui treballa per a la societat com a funcionaris o polítics professionals. En aquesta divisió faltarien òbviament jubilats, aturats i els estudiants, dels quals ja copsem que els més desperts i emprenedors difícilment romanen a casa nostra i es busquen la vida a l’estranger. Aquests joves que abans “es plantaven”, com a casolana manera de dir, que provaven de treballar per a ells en una activitat empresarial, ara saben que tenen poques opcions, o emigrar o entrar a treballar en empreses privades on no tindran feina de per vida o la millor, mirar d’entrar en l’administració o fer-se polítics. No estranya doncs que en convocatòries de 850 mossos d’esquadra es presentin 12.680 homes i 4.678 dones. O que quan Adif, una de les nostres torturadores a Rodalies, ofereix 1.451 llocs de treball se’n presentin 21.258. Tampoc sorprèn que al reservar-se’n més per a dones que homes per equilibrar el greuge amb elles s’hagin de controlar els que es declaren trans sense ser-ho. Tot per poder fer-se un lloc de per vida a bon recer. Què els hauríem de demanar doncs a funcionaris i polítics professionals, certament necessaris dins uns límits pel bon funcionament societari, com a bescanvi d’aquesta seguretat en el lloc de treball i en els seus salaris, que de mitjana són més alts, sustentats pel treball productiu que fa la resta via producció real? Que a més de ser conscients d’aquest privilegi, ho siguin que aquest no els ha caigut del cel, i que han de rescabalar-ho amb atencions correctes, ràpides i amables als ciutadans. La majoria ja ho fan a bastament, però sempre n’hi ha que ho entenen a l’inrevés, pensen que són els ciutadans els que a més de servir-los amb lloc de treball i sou assegurats, encara hem de mostrar submissió i pleitesia perquè ens dirigeixin l’atenció, ens resolguin amb certa rapidesa el problema o petició adreçada, i almenys mostrin empatia. Han de canviar encara molt aquestes actituds. Certament la gran majoria de funcionaris, sobretot els dels nivells més baixos, ja han entès aquesta obligació. A alguns dels de major poder, ja els hi costa més. També faltaria que ho entenguin els lletrats i polítics que permeten que les comunicacions de l’administració amb els ciutadans surtin farcides de pàgines de lleis i reglaments, tots amb els seus articles, epígrafs i sentències dels tribunals, totalment incomprensibles pels humils mortals, perquè ningú tingui la gosadia de contradir-ho. Només ens queda el consol que pot ser que fins es col·lapsi la imbatible intel·ligència artificial i el seu ChatGPT si han d’interpretar i trobar lògica i sentit a aquestes comunicacions. Raó tenia la síndica de greuges aquests dies en concloure que la ineficàcia de l’administració frena el progrés social de Catalunya, titllant-la de lenta, complicada, massa burocràtica i obsoleta. Coincidim.

Hi ha, per una banda, els que treballen per a ells mateixos, com a autònoms, o per a d’altres, i no tenen res assegurat. I després hi ha els funcionaris i els polítics professionals

La gran rasa, dos mons diferenciats