Amb la compra anticipada i aleatòria es produeixen a les graderies unes barreges molt perilloses per al desenvolupament dels partits

La classificació de l’equip del Barça per tercer any consecutiu per a la Final Four, aquest any a Lituània, torna a fer esclatar la guerra per les entrades. Reflexionant sobre aquesta, crec que hi ha diversos factors de millora a partir de disfuncions paleses. L’organització, l’Eurolliga, presidida fins l’any passat pel català Jordi Bertomeu i ara per l’exjugador de Barça i Madrid Dejan Bodiroga, posa les entrades a la venda al gener i s’esgoten ràpidament, quan a hores d’ara dels quatre equips només hi ha el Barça classificat.

Aquesta venda anticipada comporta almenys dos greus problemes. Un, que obre la porta als revenedors que són els primers a acaparar-les. Els més honrats revendran l’entrada pel major preu possible un sol cop. Però pot ser que d’altres, perquè no són entrades nominals, les revenguin imprimint-les diverses vegades, amb els consegüents problemes de frustració a les portes d’entrada. D’això en sap el Barça, que ja les comença a demanar identificades i que ha après molt de la invasió dels afeccionats de l’Eintracht Frankfurt l’any passat quan ens eliminaren d’Europa.

Dos, el problema més greu, que amb la compra anticipada i aleatòria d’aficionats que encara no saben al gener quins dels vuit disputaran els play-offs i finalment quins dels quatre podran anar a Kaunas, es produeixen a les graderies unes barreges molt perilloses per al desenvolupament normal dels partits. Qui escriu va estar juntament amb altres osonencs a la darrera final de Belgrad, rodejat pel davant de turcs de l’Anadolu i pels costats de grecs de l’Olimpiakos, dels quals, per cert, vaig fer amics que esperem trobar-nos a Kaunas. Com que tots dos jugaren contra el Madrid, la semifinal els grecs i la final els turcs, va ser fàcil teixir complicitats. De moment no ha passat res greu, però tampoc havia passat res dins la pista, fins que el mal perdre del Madrid dels Llull, Rudy, Jabusele, va encendre uns serbis del Partizan als quals els costa poc encendre’s. En aquest punt, per tant, greu responsabilitat de l’Eurolliga per no buscar i trobar solucions imaginatives i també blasmar la falta de regulació en aquests temes de seguretat de la UE a la qual pertanyen quasi tots els equips de l’Eurolliga, menys turcs i israelites, ara que hi han fet fora els russos per la guerra d’Ucraïna.

I solucions n’hi ha. Un cop decidida la seu, en funció de la capacitat del pavelló i disponibilitat d’hotels, per sort al maig no és temporada alta, oblidar d’ingressar tots els diners uns mesos abans, almenys en part, tenint la seguretat com a primer propòsit i no l’avarícia. Si per exemple a Kaunas hi ha 15.000 seients, seria lògic dividir-ho en sis blocs, un per a afeccionats locals, un per a públic d’arreu en general, i reservar quatre blocs més de 2.500 entrades per als quatre equips classificats un cop es conegui quins són. Els dos primers trams sí que es poden vendre anticipadament i els altres quatre no, però d’aquesta manera els 2.500 seguidors de cada equip es podrien agrupar en dos o tres trams depenent de les localitzacions i preus dels tiquets sense barrejar perillosament aficions.

Altrament, serien els quatre equips classificats, que no oblidem, contractant i mantenint les fitxes dels seus jugadors i tècnics propicien l’espectacle, els que podrien disposar de les seves quotes amples per als seus afeccionats, i no sols de les poques entrades de cortesia. Nogensmenys els clubs podrien distribuir-les en funció de la demanda, i si aquesta depassés existències fer com el mateix Eintracht i altres clubs alemanys, que donen prioritat a disposar d’entrades als més fidels, segons el nombre d’assistències a partits locals o a desplaçaments en la lliga regular, quan encara no es juguen les garrofes.

L’Eurolliga no pot seguir les passes d’una FIFA o UEFA defensores dels seus title rights, els drets històrics que ostenten per seguir organitzant competicions, ingressant ingents sumes sense cap control, i per això la seva radical oposició a una Superlliga, mal enfocada des de la prepotència a la qual ha acostumat el madrinyelisme a Florentino. De moment aquesta recerca aferrissada de més diners del bàsquet ja els impulsa a pensar a portar la Final Four, i no un any sinó dos de seguits, a Dubai, on aquí si i no com Kaunas estarien resolts els temes hotelers, no així els dels costos econòmics cada cop més alts i dissuasius per als afeccionats, que omplen els estadis permetent aquest èxit televisiu. Aquest any el grup dels Dracs, principals animadors del Barça, ja han anunciat que pels alts preus d’entrades i desplaçament hi renuncien. No ha de fiar-ho tot l’Eurolliga a les lleis d’oferta-demanda, que a la llarga ens podrien tornar a la primera de les tres Final Four del Barça, la buidor de Colònia, on per culpa de la covid es va disputar sense públic i on vam perdre 86-81 la final contra els turcs d’Anadolu i de Larkin i Missic.

Abans que la guerra per les entrades derivi en una guerra a les graderies per aquestes disfuncions en les vendes anticipades, esperem que algú, la mateixa direcció de l’Eurolliga, els clubs pressionant-la o la UE imposant, hi posin remei. I també a esperar que el Barça faci bona la dita que a la tercera va la bona, i torni amb la copa.