Competim contra un club estat, on els arriben sense justificar 200 milions d’euros de les illes Caiman i ningú diu res

En l’assemblea del Barça del passat 19, on em tocà ser de nou compromissari, vaig votar a favor de les propostes de la junta. Això malgrat que el 1988, debutant com a compromissari, vaig poder introduir als estatuts una clàusula que deixava com a competència exclusiva de l’assemblea autoritzar a la junta contractes comercials de llarga durada. Estava a favor per un conjunt de raons donada la situació econòmica que arrastrem des de l’època Bartomeu. Paguem car haver gaudit de Messi i els alts contractes dels que l’envoltaven. Situació que se’ns ha ajuntat amb els alts costos –sense ingressos– per la construcció del Nou Camp Nou. La principal de les raons és que crec que el Barça no pot afluixar el nivell esportiu, ha de competir sobretot en futbol. Aquest lluitar per l’excel·lència és l’única manera d’aconseguir grans ingressos que amb una administració responsable permetin donar el tomb del forat que arrastrarem anys i panys. No ens pot passar com el Saragossa, la quarta ciutat d’Espanya, que s’arrossega fa anys en els llocs cuers de la Segona Divisió. Pels culers més veterans, recordem l’alineació de quan ens guanyaven Copes de Fires contra els joves Charly Rexach i Pujolet, i contra la defensa habitual dels Sadurní, Torres, Gallego, Eladi. Els manyicos presentaven Yarza, Irusquieta, Santamaría, Reija, Violeta, País, Canario, Santos, Marcelino, Villa i Lapetra. Aquest competir al més alt nivell ens ha de fer mirar sempre el Reial Madrid aquí i a Europa. Ho fem. Prova és la pancarta que va ser decisiva per fer guanyar les eleccions al president Laporta. Aquí per guanyar la Lliga com l’any passat sabem que hem de fer almenys 12 punts més que els blancs. Els Cuadra Fernández, Gil Manzano, Del Cerro Grande o Arberola Rojas, al camp o amagats al Var, amb el suport i complicitats de tots els estaments federatius indissimuladament madridistes, representen aquests punts que o bé regalen als blancs o ens pispen a nosaltres. A Europa, si no fora per un darrer minut contra l’Inter o un penal tret fora l’àrea per l’àrbitre polonès amb la ronyonera de l’escut del Madrid, hauríem disputat la final contra el PSG del culer Luis Enrique. Als blancs els apallissem des de fa anys en futbol femení, com ells ens apallissen en bàsquet, la nostra assignatura pendent juntament amb el nou Palau. Recordem la darrera gala de la Pilota d’Or, aquella que els blancs blasmen després del xou Vinícius. Pel Barça, tots els màxims guardons en femení i quasi també tots en masculí, on els blancs només poden lluir del trampós Mbappé, que aviat ha après com es guanyen partits de blanc, entrebancant a l’àrea o a prop d’ella, no els hi ve d’un pam per portar dins el penal a favor del Madrid. Ni en època de fake news fa tremolar als Florentinos que les xarxes vagin curulles amb les seves trampes. Estem patint per la construcció de l’estadi. No li va passar a l’Atlètic de Madrid, que el va bastir en un altre indret i un bon dia va poder deixar el Metropolitano. Però sí que ha patit i pateix molts errors el Reial, que com nosaltres el va fer en el mateix lloc. Els blancs l’han espifiada en temes com la insonorització, els pàrquings i en no poder fer concerts per ingressar atípics. La gespa que s’amaga, puja i baixa, i que s’ha de pintar de verd en les juntes cada partit és el dany col·lateral d’aquest intent fallit. Això no ens passarà a Can Barça. No estem rodejats d’habitatges. Només en tenim per la Travessera de les Corts, on instal·lant l’escenari enviem els decibels cap una Maternitat buida a la dreta, cap al cementiri enfront i cap on hi haurà el nou Palau i el Club de Polo. Haurem d’aprofitar aquest fet per fer calaix. Aquest article s’ha enviat sense conèixer el resultat del partit d’aquest diumenge al Bernabéu. Potser fora millor aixina, donat que els reptes esportius i econòmics són de llarg termini i no depenen d’un fet puntual, malgrat que l’any passat vam gaudir d’apallissar-los amb el 0-4 al Bernabéu, a les finals de la Supercopa a l’Aràbia i la Copa del Rei i amb la remuntada a Montjuïc per decidir la darrera Lliga, on Gil Manzano i el Var van deixar sense revisió el clar penal per abraçada de Tchouaméni a Araujo. Es pensaren que amb Mbappé ho guanyarien tot i no van activar la brigada del xiulet. Aquesta temporada serà diferent. Tot ho compensa la botifarra del Hansi, ja ha entès fins al fet diferencial català, ja és un dels nostres. Competim contra un club estat, on els arriben sense justificar 200 milions d’euros de les illes Caiman i ningú diu res. Si els vam guanyar o empatar aquest diumenge, segur que va ser sense cap regal com els que ells reben. Si perdem ens tornarem aixecar. Per això vaig coincidir en l’assemblea amb la junta Laporta. Hem de seguir molestant-los, al mateix temps que fem el nostre camí.

Competim contra un club estat, on els arriben sense justificar 200 milions d’euros de les illes Caiman i ningú diu res

La ‘Hansifarra’ del Barça