Un cop inaugurada la nova Biblioteca Pilarín Bayés, el carrer Andreu Febrer i Callís serà l’entorn ideal per l’il·lustre vigatà que va ser el primer a traduir al català la Divina Comèdia

A la ciutat de Vic hi ha un costerut carrer o que fa baixada, segons d’on es vingui, on nasqueren dos fills il·lustres: Andreu Febrer i Callís, 1375 o 1380, traductor per primera vegada al català de La Divina Comèdia, i Miquel Argemir i Mitjà, nascut el 1591 i que l’Església catòlica el va fer sant el 1862. El carrer ara es diu Sant Miquel dels Sants, però antigament portava el nom de Sant Hipòlit i els nens l’identificaven com el carrer de les orenetes. Milers d’aus hi feien estada migratòria a la primavera i a la tardor, des del nord d’Europa a l’Àfrica o al revés, parant a Vic sobre una munió de fils elèctrics que impúdicament eren com el sostre de l’estret carrer. El sant hi té venerada casa natalícia i fa anys Mn. Lluís Alemany n’era el capellà custodi. Un home popular i nostrat vigatà, i que sempre en tenia alguna per dir, brillant en enginy i contestant preguntes insidioses. Per aquest carrer anava amb el paraigua obert i quan algú l’interpel·lava rient: “Mossèn, fa dies que no plou”, contestava: “No és un paraigua, és un paramè.” I així amb bon humor es burlava del burleta i dels excrements de les orenetes. Segurament Andreu Febrer i Callís hauria estat més identificable si el carrer que li van dedicar no hagués sortit del centre antic on va néixer. Procedia d’una família de menestrals enriquits, rebé una bona formació i aviat va ser introduït com a escrivà a la cancelleria reial de Joan I, l’Aimador de la Gentilesa, on també treballava Bernat Metge. Va servir a Martí l’Humà a Itàlia establint contacte amb humanistes i el primer Renaixement. Diligent i diplomàtic fou delegat del rei Alfons el Magnànim a França. Un congelat dia 30 de gener de 1980, el consistori de Vic presidit per Ramon Montanyà i Salvans va decidir substituir el nom del franquista general Mola per Andreu Febrer i Callís. Del general la gent en parlà alleugerida, però el nom del substitut, fora dels cercles oficials i intel·lectuals, no provocà cap desaprovació i tampoc entusiasme. Qui havia de dir que el temps ho posaria tot al seu lloc? Avui aquell consistori podria vanagloriar-se d’haver encertat l’indret i sense saber-ho! Un cop inaugurada la nova Biblioteca Pilarín Bayés, el carrer Andreu Febrer i Callís serà l’entorn ideal per l’il·lustre vigatà i donarà prestigi al nou equipament cultural. En un punt del carrer hi podria figurar, en forma de recordatori, el nom d’alguns escriptors que seguint els passos d’Andreu Febrer han traduït a la llengua catalana La Divina Comèdia com Josep M. de Sagarra, Narcís Verdaguer i Callís, Joan Francesc Mira i d’altres. La part més llegida de La Divina Comèdia és l’infern! Es veu que el cel i el purgatori no preocupen tant. Els nens de la meva generació quan fèiem alguna malifeta ens deien: “Aniràs a l’infern!” Fins que un dia en una funció de Pastorets faltava gent per omplir l’escena, i em van posar unes banyes, una capa, la cara pintada i juntament amb una trepa ens van ficar a un escenari fosc, il·luminat de vermell i envoltats d’un decorat de paper que representava una cova farcida d’ombres infernals. Quan em van tornar a dir “aniràs a l’infern” ja no vaig tenir por i sols quan a missa tothom cantava el Credo dient “davallà als inferns!” em tornava a inquietar. En la mitologia grega d’Hesíode i Homer, els déus i els herois visitaven l’infern i en tornar narraven els turments que havien vist. El mite musical d’Orfeu és el més conegut i estimat. Era un món tancat separat dels vius, amb una atmosfera humida i olor de floridura on restaven per sempre els condemnats que havien desobeït el déu Zeus. Els relats variats d’Asquil, Píndar, Sófocles i Aristòfanes ho mencionen. Plató diu que després de la mort hi ha un judici que separa els bons i els dolents que seran castigats eternament. En canvi Aristòtil pensa que no hi ha vida més enllà de la mort i exclou qualsevol infern. El tema central de les tres parts de La Divina Comèdia es concentra en l’infern, i de tots els creats per moltes civilitzacions l’infern cristià és el més complet, sistemàtic i desesperat. És el sofriment físic constant i el patiment espiritual de remordiments i recança perpètua. Quina gran capacitat la d’Andreu Febrer i Callís al traduir al català el 1429 el llibre que era el cimal del pensament religiós medieval i que obria pas a una altra època. El filòsof més escèptic amb l’infern fou Sòcrates, tot i que sostenia que el mal existia i era culpa de la ignorància humana. I tant que existeix el mal! I els dolents, els malvats i els malfactors.

Un cop inaugurada la nova Biblioteca Pilarín Bayés, el carrer Andreu Febrer i Callís serà l’entorn ideal per l’il·lustre vigatà que va ser el primer a traduir al català la Divina Comèdia

La humana comèdia