Li ensenya un entrecot a la brasa a la neta i li diu: 'Nena, mira el que et perds per ser lesbiana'. I la neta respon: 'Iaia, que no soc lesbiana; soc vegana'. Una metàfora de la bretxa generacional

Circula un vídeo a TikTok en què es veu una iaia que ensenya un entrecot acabat de fer a la brasa a la seva neta i li diu: “Nena, mira el que et perds per ser lesbiana”. I ella li respon: “No, iaia, que no soc lesbiana; soc vegana!”. I la iaia fa un gest amb la mà tipus a-mi-què-m’expliques. Aquest acudit estúpid, rememorat a la sobretaula del dia de Sant Esteve –també vam dissertar sobre un silló reclinable de la Teletienda, Los años nuevos de moda a Movistar i com n’és de difícil ficar el relleno dins la funda nòrdica–, ve a ser una metàfora del que podríem anomenar la bretxa generacional. Ras i curt: la iaia i la neta parlen el mateix idioma, però no s’entenen. Viuen en mons simbòlics diferents. És lògic. Moltes de les paraules que utilitzem són filles d’un temps. El lèxic explica un moment històric i s’explica per un moment històric. I la història sempre està en moviment. Aquest moviment, precisament, és el que pretén retratar el suplement dels Temes de l’Any 2024 que tenen a les mans. Per radiografiar els canvis viscuts a les últimes dècades hem anat a buscar exemples de pares i fills que hagin desenvolupat una mateixa activitat en sectors diversos. Maria Rodríguez, exalcaldessa de Sant Vicenç, i el seu fill, Enric Mayo, que ara ostenta el càrrec; Josep M. Membrado, pilot consagrat de ral·lis d’Olost, i el seu fill, Gil Membrado, que ja comença a despuntar en el món del motor, o Juli Salvadó, que ha agafat el relleu del seu pare, Enric Salvadó, a la pastisseria familiar de Sant Joan en són alguns exponents. Tots els successors fan el mateix que els seus antecessors en moments diferents. I el que fan, per tant, també és diferent. Perquè el món sempre canvia. I, potser com en aquella cançó de Lenny Kravitz, Are You Gonna Go My Way?, sovint la pregunta que es fan els pares és si els fills seguiran el mateix camí. Aquesta pregunta no té resposta. Cadascú fa el seu propi camí. Però els que han seguit l’estela dels pares, com els casos que apareixen al suplement, segur que han begut d’una tradició. Els coneixements, no necessàriament científics, es transmeten de generació en generació. Però en funció del context es produeixen desajustos. L’autoritat, avui, ha canviat de registre i, sovint, no són els professionals els que l’ostenten, sinó els famosos. Els influencers són els que dicten el camí. Tothom sap de tot i tothom es veu amb cor de fer de tot. Però per fer d’alcalde, de pilot de ral·lis o de pastisser calen uns atributs. Aquestes tasques avui són les mateixes que ahir, però, ara, forçosament s’han d’exercir amb formes diferents. Això és adaptar-se al canvi. Com canvia, també, la idea de talent. A vegades el talent se circumscriu a l’èxit. I no. El talent no és només col·leccionar títols. Té moltes més cares. Fer croissants, enrajolar un lavabo o imaginar un pessebre també és tenir talent. Aquesta idea, que respon al concepte de pensar amb les mans –el copyright és de Jordi Vallduriola–, és suggerent. Existeix un ventall molt ampli de capacitats. Moltes de les que atresoren les noves generacions potser no les tenien les anteriors. I és que el món ara afronta transformacions disruptives. La digital, l’energètica i la climàtica en són tres de les principals. Aquests canvis també interpel·len el periodisme, un sector en crisi permanent. El periodisme, però, és com la matèria: es transforma, però no desapareix. Ni desapareixerà. Perquè tots consumim informació. I no hi ha cap sector que tingui demanda que faci fallida. El periodisme, a través de la crítica, ha d’aspirar que la societat sigui millor, però sense perdre de vista que el primer objectiu és explicar-la. Aquesta tesi la recull amb més detall el periodista Jaume Collell al llibre Joc d’oficis quan ve a dir que sovint es diu que els periodistes són els notaris de la realitat i que, en realitat, notaris i periodistes no tenen res a veure. Els notaris reprodueixen la realitat; els periodistes l’observen, la interpreten i l’expliquen. Això, explicar la realitat, és clau. Avui circula molta informació, però també molta desinformació. Cada vegada apareixen més gurus que pretenen influir a l’opinió pública per afavorir determinats interessos. Que és mentida que els humans arribessin a la Lluna, que la Terra és plana i que la covid va ser un invent podrien ocupar el podi de les falòrnies amb més requesta. Per referir-s’hi alguns teòrics parlen d’infodèmia. La vacuna més efectiva per combatre-la és, precisament, el periodisme. Perquè, ara, és tan important estar informat com no estar desinformat. L’alfabetització passa, també, per destriar la veritat de la mentida. Que no ens venguin gat per llebre. Aquesta també és la funció del periodisme. I és que les lesbianes també mengen entrecots.

Li ensenya un entrecot a la brasa a la neta i li diu: 'Nena, mira el que et perds per ser lesbiana'. I la neta respon: 'Iaia, que no soc lesbiana; soc vegana'. Una metàfora de la bretxa generacional

La iaia de l’entrecot