La idea
Hi ha moments que la velocitat dels meus pensaments m’atabala. No us penseu pas que us estic dient que penso a una velocitat supersònica perquè tinc una capacitat cerebral altíssima i soc la rehòstia o que el món s’ha perdut una ment brillantíssima aquí entre escenaris i lletres. No, no va per aquí. Més aviat va en la idea que hi ha moments que estic molt, molt atabalada amb alguna cosa, alguna emoció, alguna cosa que no rutlla, algun pensament recurrent invasiu que ho ocupa tot. Fins i tot l’espai de la son o dels pensaments més bàsics del funcionament ordinari.
Aquest pensament, a més, va a mil per hora. Rebota. Va i ve xocant contra totes les coses bones de la vida i les esmicola una mica, les fa menys brillants; i tot i que en soc conscient, que és només un pensament distorsionat, engrandit de tan alimentar-lo, poques coses puc fer perquè calli.
Si a vosaltres no us passa mai, me n’alegro de tot cor, però estic segura que ens passa a força gent i que, quan això ens passa, cadascú de nosaltres tenim les nostres eines i la nostra realitat per anar sortint d’aquesta idea. A mi, normalment, nedar em va molt i molt bé. Em poso a fer piscines i el soroll de la meva respiració, l’aigua i el moviment après van apaivagant i controlant la ment. Al cap d’un centenar de metres ja torno a controlar les meves idees i en van apareixent de noves i vaig aconseguint el control i la calma. Ahir, però, el pensament i el malestar que comportava continuaven amb mi després de nedar i de la dutxa de després i de l’esmorzar i del dinar i de la migdiada i de la visita programada amb el metge.
Quan vaig arribar a casa, una mica desesperada amb la idea de no poder controlar el pensament, vaig engegar els fogons i em vaig posar a cuinar. Amb el que trobava per casa anava fent coses. Una darrere l’altra. La meva cuina és petitona i havia de fer les receptes en un ordre concret, ocupant tot el meu procés de pensament entre seguir els passos i controlar temperatures. A mesura que els plats van anar estant llestos: macarrons amb dues salses diferents, bunyols de bacallà, amanida de cítrics, carxofes, albergínies al forn… la meva ment es va anar calmant.
La casa es va omplir d’olors, el marbre, de plats, i les meves idees s’endreçaven. Vaig aprofitar la sensació i vaig rematar la tarda amb un parell de pastissos i unes bones maduixes amb sucre i suc de taronja. Quan tot va estar fet us puc dir que el pensament no havia mort, però estava sota control i jo tenia moltíssima gana. Després de menjar, la idea que no m’havia abandonat en 24 hores descansava barrejada amb altres idees.
No hi ha una lliçó darrere d’aquesta història més enllà de compartir el fet que moltes vegades la ment ens fa més de presó que d’ales i que, qui ho diria, mira, de cuinar no ho faig pas malament.