La immigració: problema o solució?
Estem davant d’una situació molt complexa sobre les persones que venen essencialment dels països africans. També dels països sud-americans, però en menys mesura ja que ells parlen el castellà i a més a més som de la mateixa religió i, per tant, això ajuda molt que hi hagi una major comprensió. També val a dir que els que van venir d’Ucraïna no ho van tenir tan complicat pel color de la pell i perquè estratègicament i políticament això era plantar cara al règim de Rússia, fet que va provocar que se’ls posessin tot tipus d’ajudes i de suports per tal que es poguessin integrar, i certament la gran majoria s’han integrat; altres han tornat al seu país, però estem en una situació que els països africans ho tenen molt més difícil.
Essencialment, perquè són d’un color diferent, perquè són d’una cultura molt diferent, perquè no tenen formació i als que la tenen no se’ls reconeix per poder convalidar els estudis. Això els situa en una posició de molta inferioritat, ja que han de començar a buscar-se la vida amb qualsevol feina, recollint ferros o deixalles, o venent productes amb el que s’anomena top manta. I els que treballen solament poden fer-ho en aquells llocs que la gent d’aquí no vol fer però que els molesta que facin ells i això és tan trist com real. Per altra banda, les maneres d’aprendre, de treballar o de fer són molt diferents de l’Àfrica que les d’Europa i aquestes circumstàncies són les que els van en contra.
Surten organitzacions polítiques i socials en contra d’aquesta immigració i culpant-los de tots els mals que tenim com poden ser la inseguretat, la mendicitat i altres problemes. I això no és cert, però tenim la necessitat de creure’ns-ho i d’obrir un ventall nou que no estàvem acostumats. De bones a primeres gran part de la gent difícilment els vol acceptar. Ens trobem que en qualsevol obra pública, la gent és especialment africana i també asiàtica, tant de l’Índia com d’altres països de l’entorn asiàtic. A la nostra comarca això és molt més palès pel fet que les feines dels escorxadors i de les granges, la gran majoria de feines que no vol fer la gent d’aquí, que són les més dures i més precàries, les fan aquesta gent. Vic té un 30% d’immigració; Manlleu, un 23%, i Torelló, el 16 %, per posar exemples de les poblacions més grans de la comarca. I aleshores en ciutats com Vic, Manlleu, Torelló i altres municipis hi ha barris en què la presència d’aquestes persones és molt gran.
També hi ha part de dones immigrants, essencialment provinents de Sud-amèrica, que es dediquen a treballar de cuidadores de la llar, moltes vegades sense tenir cap mena de cobertura legal i obligades a estar-hi les 24 hores del dia. Però tenim una doble moral i, per una banda, ja ens va bé que facin aquestes feines com poden ser neteja, escorxadors, obra pública pesada i cuidadores de la llar, però, per altra banda, ens molesta veure’ls i això és el que expressen les forces d’extrema dreta, que tenen el camp abonat per tal d’agafar un protagonisme que ja comença a ser preocupant.
Solament cal veure a Itàlia, que hi mana extrema dreta; a Àustria ha guanyat, tot i que no ha aconseguit govern; a Alemanya en molts lands té una gran presència; a França ja fa anys que té un protagonisme important i cotes de poder, i a Espanya ja és un problema, perquè la dreta i l’extrema dreta manen en molts ajuntaments i comunitats autònomes. Aquí el tema de la immigració ens ha vingut molt més tard, donat que no teníem colònies i per tant els primers països on es vol anar són els països on entendre’s, sigui anglès, francès o portuguès, i el castellà solament es parla en un estat molt petit, per tant no té una incidència molt arrelada. Però de mica en mica i essent el començament d’Europa, Espanya juntament amb Itàlia són llocs on les organitzacions que es beneficien d’aquesta vinguda d’immigrants ho tenen molt més fàcil per la proximitat dels dos continents. I als països africans tenen tot un entramat de màfies que organitzen anades amb barcasses essencialment cap a aquests dos països i algunes vegades amb problemes molt greus i moltes morts que es queden al mig de l’oceà.
Quina solució té això? N’hi ha dues:
Anar-los traient, fent fora i excloent. Buscar acords amb altres països com ha passat a Itàlia amb Albània, o fer una zona en la qual col·locar aquestes persones i a partir d’aquí intentar-les tornar al seu país, el que se’n diu les tornades en calent, que vol dir que arriben i els tornen d’on han vingut, o en països d’Àfrica que a canvi de cobrar diners accepten que els hi portin.
I l’altra solució seria la de fer una gran trobada de mandataris de l’Àfrica i Europa i buscar un acord en el qual tot això estigués regulat i hagués de seguir les normes que tots plegats estiguéssim d’acord a acceptar. Això segurament seria més plausible perquè Europa, d’una banda, necessita immigració perquè la població s’està envellint i, per l’altra, necessita estabilitat i això s’aconsegueix si tots tenen clars els paràmetres d’actuació. Això serà difícil però penso que és l’única solució, tot i que estratègicament ningú ho vol parlar.
Tothom diu que no vol i intenta esquivar-los i treure’ls dels territoris, perquè l’extrema dreta va tenint més pes i per tant es van creant falses notícies i la consciència de la por i moltes vegades inculpem persones que no tenen cap mena de vinculació amb els fets que els imputen. Però tots plegats hem de tenir clar que aquesta és una circumstància que es dona i que es donarà, i que o s’hi busquen solucions lògiques o seran solucions traumàtiques. Però la necessitat d’una població jove, com és l’africana, fa que vulguin immigrar perquè allà no tenen possibilitats ni de feina ni de poder-se desenvolupar humanament. I a més a més ells s’emmirallen en persones del seu color i de la seva ètnia, com pot ser molta gent del futbol i del bàsquet, on hi ha persones immigrades o persones d’aquí però de famílies que havien immigrat i que tenen un renom important mundialment, a més tenen uns luxes i una manera de comportar-se que fa que les altres persones s’hi volguessin emmirallar o assemblar.
I com que fem servir una doble moral, totes aquestes persones que ens delecten amb els seus jocs i que es guanyen la vida ens semblen perfectes i els altres ens molesten. I això no pot ser, perquè tant les persones que treballen en la neteja o feines que no volem fer com les que admirem amb un partit de futbol o de bàsquet les necessitem.
Per tant, seria interessant reflexionar seriosament aquesta situació i no fer-ne demagògia.