Hem de garantir els drets a les persones immigrades, però de la mateixa forma hem d’exigir el compliment estricte dels seus deures. És temps de deixar enrere les polítiques paternalistes i ‘bonistes’

Certament la realitat és tossuda i s’acaba imposant. Durant molt de temps no hem afrontat el fenomen social de la immigració. Com bé afirmen autors com Klemencic, des de les societats de caçadors i recol·lectors l’ésser humà és un homo migrans. La migració forma part de l’ADN cultural de l’ésser humà. Civilitzacions com la mesopotàmica o la romana van ser multiculturals. La immigració pot suposar una gran oportunitat per a la societat; per exemple, sense la immigració procedent de l’antiga Constantinoble el Renaixement italià no hauria estat possible. Ens permet enriquir-nos des d’un punt de vista cultural i humà. Entre altres aspectes pot pal·liar la greu crisi demogràfica que vivim a Europa, més accentuada en el nostre país. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), el 2018 el nombre de naixements va ser de 63.174, la qual cosa suposa una baixada del 5,4% en relació amb l’any anterior.

En ser la immigració un fenomen tan complex, implica la necessitat de desenvolupar un profund debat social i dissenyar les polítiques adequades per a la seva correcta gestió, perquè l’oportunitat no acabi convertint-se en un problema.

En l’àmbit internacional, hem de ser conscients que la millor estratègia per evitar la immigració il·legal no és augmentar l’alçada de les tanques a Ceuta i Melilla, sinó fomentar el desenvolupament social i econòmic als països emissors d’immigració. Un gran exemple és l’empresa social Africa Organica Chocolate, liderada pel meu gran amic Sergi Codonyer, que està fabricant xocolata orgànica a Sierra Leone. En comptes d’importar els grans de cacau a Europa i manufacturar-los aquí, tot el procés es fa al país africà. Així garanteix que la riquesa es quedi allà, pagant salaris justos, al mateix temps que aconsegueix un cacau de qualitat excel·lent. En el seu projecte ja s’han vinculat prop de 2.000 agricultors, fomentat un comerç “més que just”. Hem d’entendre que cada acte de consum que fem pot contribuir a un món més just i sostenible. Un altre exemple és el projecte Nasco Feeding Minds liderat per Ousmane Omar, que fomenta l’economia al seu país d’origen, Ghana, apostant pels emprenedors tecnològics locals.

Segons el mateix Idescat, el 2020, dels 47.630 habitants de Vic, 13.916 eren d’origen estranger. Tenint en compte que aquestes xifres no reflecteixen la immigració il·legal, i que la ràtio de fills a Catalunya és d’1,6 de les dones d’origen estranger, enfront de l’1 de les nacionals, veiem clarament com la geografia humana de la ciutat està canviant i canviarà de manera important. Un debat ocult és la responsabilitat social de certes empreses de sectors com les càrnies, entre d’altres, que han contractat de manera recurrent persones immigrants com a mà d’obra mal pagada i precària, perquè és un dels principals motius de l’alt nivell d’immigrants a Osona. D’entrada, deixo clar que no totes les empreses funcionen així, perquè tenim empreses amb una gran consciència social. Però són de sobres coneguts exemples d’empreses que literalment exploten els seus treballadors. El que les empreses s’estalvien en salaris, ho acabem pagant la societat, perquè aquestes persones acaben necessitant el suport dels serveis socials, al mateix temps que consumeixen de serveis de salut perquè la seva praxi laboral, per exemple, en les duríssimes sales d’especejament, els minva molt físicament. És vital garantir que les empreses no explotin els treballadors i que assumeixin part d’aquesta factura econòmica i social, encara més quan moltes d’elles tenen la seu fiscal fora de Catalunya.

Crec fermament que el debat d’immigració és un debat que cal portar al pla dels drets i els deures de la ciutadania. Com a societat d’acolliment, hem de garantir els drets a les persones immigrades, però de la mateixa forma hem d’exigir el compliment estricte dels seus deures. És temps de deixar enrere les polítiques paternalistes i bonistes. També així, és un debat sobre oportunitats i responsabilitats. És crucial donar oportunitats a les persones immigrades, de la mateixa forma en què aquestes tenen la responsabilitat d’aprofitar-les i de retornar a la societat el suport rebut. Per la qual cosa no és forassenyat pensar en contraprestacions de ciutadania per a aquelles persones, immigrades o no, que reben ajudes socials. Així podem parlar d’una doble matriu marcada per un axis horitzontal de drets i deures, al costat d’una altra d’oportunitats i responsabilitats.

Un aspecte clau és la inserció social i laboral de les persones immigrades. En aquest sentit és cabdal la integració dels catalans de segona generació. Com a país hem d’afrontar de forma decidida l’atur juvenil. Amb una taxa d’atur juvenil a Espanya del 40% enfront del 16,7% de la Unió Europea, segons Eurostat, som una societat inviable econòmicament i democràticament. Hem de garantir l’accés de tots els joves a una educació de qualitat, recordem que la taxa d’abandó escolar a Catalunya és de 17,6, en comparació amb la d’Espanya (16%) i la mitjana europea (10%). Després hem de garantir la inserció laboral. En aquest sentit, hem d’apostar pels joves amb més dificultats. Un exemple són els projectes que realitza l’Associació Tapís a Vic, o la Fundació Aurora a Manlleu. Precisament ara col·laboro, des de la meva Càtedra de Salut Mental UVic-UCC, amb aquesta cooperativa per veure l’impacte del seu projecte No Limits Bikes, que consisteix en la creació d’una empresa social que es dedica a realitzar passejos terapèutics amb persones grans i amb problemes de salut mental, amb tricicles. És un fantàstic projecte que conjumina els valors de la inclusió social de joves amb la sostenibilitat, fomentant alhora valors com la intergeneracionalitat i el contacte amb la naturalesa i el benestar. Així mateix, des de la UVic-UCC hem presentat un projecte europeu d’inserció laboral per a joves a partir de l’economia verda, a través de les energies eòlica, solar i la biomassa. Com a societat, hem d’aprendre a valorar les persones per les seves competències i qualitats humanes, no per la seva procedència. Per això, és fonamental el fet de no discriminar en els processos d’inserció laboral. Quan van cremar els barris perifèrics de París, els professors dels instituts explicaven la sistemàtica discriminació laboral dels joves francesos d’origen immigrant. Però també és fonamental evitar la fugida de talent juvenil que s’ha produït al nostre país, amb més de 50.000 joves que han emigrat a l’estranger, segons les xifres de la Direcció General de Joventut. Ara aporten els seus coneixements universitaris i creen riquesa en països com Alemanya. És una aberració econòmica formar joves de gran talent i deixar-los marxar, al mateix temps que això també suposa el dolor del desarrelament familiar i social. És bàsic fomentar les carreres de recerca universitàries dels joves i donar ajudes a l’emprenedoria, així com inserir-los en el mercat laboral amb sous dignes.

Un diàleg profund és bàsic, aquest diàleg ha d’implicar les comunitats de persones immigrants per poder arribar a consensos. Dit això, hi ha aspectes que no podem entrar a debatre. Em refereixo a un estricte respecte als drets humans. Per exemple, cap persona o comunitat pot posar en dubte i molt menys violar valors com la igualtat de gènere o la llibertat humana. Si una persona no està disposada a respectar aquests principis s’autoexclou de la nostra comunitat i no hi té lloc. De la mateixa forma, hem de ser més intransigents amb les persones que cometen actes delictius greus, i que en altres països són automàticament expulsats. Sense arribar a aquesta postura, segurament podem trobar postures més raonables que la permissivitat i laxitud actuals, com deia Aristòtil, la virtut està en el terme mitjà.

En resum, la immigració és un fet social. Nosaltres mateixos hem estat emigrants, i serem emigrants. No podem oblidar l’exili republicà després de la guerra civil i com ens van acollir països com Mèxic. De nosaltres, com a societat, depèn convertir la immigració en una oportunitat per créixer culturalment, socialment i econòmicament o podem deixar que esdevingui un greu problema. És temps de comprometre’ns com a ciutadans actius en la reconstrucció de la polis, d’una societat pròspera, inclusiva, multicultural i sostenible. Des de l’esperança i la confiança en la nostra capacitat de millorar la realitat actual, perquè com deia novament Aristòtil, l’esperança és el somni de l’home despert.