Parlo en femení perquè, de nou per sorpresa de ningú, la síndrome de la impostora afecta majoritàriament les dones

Dijous passat, dia 15, en Josep Pedrals va presentar el seu nou llibre a l’Anònims de Granollers, acompanyat dels estimats Jordi Pagès i Arianna Bruguera. Per sorpresa de ningú (és a dir, per assumptes familiars, és a dir, nens malalts), no hi vaig poder assistir, tot i que m’hauria vingut molt de gust disposar d’una horeta setmanal per satisfer les meves necessitats culturals insaciables. Ser amiga de l’Arianna, però, té l’avantatge que al cap de poques hores de qualsevol esdeveniment en rebràs una crònica exhaustiva i fidedigna, i ja us dic que sento clarament que hi vaig ser.

L’endemà, en efecte, l’Arianna em va escriure per explicar-me com havia anat, però la seva crònica va quedar tacada sobretot pel seu capficament en un assumpte que vaig trobar molt interessant i digne de recopilar aquí. Un assumpte que em va interpel·lar directament i del qual hauríem de parlar més per fer-nos un favor totes plegades. L’assumpte de la síndrome de la impostora.

Concretament, l’amiga lletraferida em relatava l’esgotament ressacós i incapacitant que sentia l’endemà de presentar l’acte per l’enorme pressió a què s’havia autosotmès per fer l’anàlisi més acurada possible del llibre d’en Pedrals i, així, assegurar que ningú a la sala pogués pensar que la seva participació en l’acte no estava a l’altura del que se n’esperava. Jo l’he sentit presentar i li he dit mil vegades que és brillant i capaç ella mateixa de generar síndrome de la impostora a qualsevol altra persona, però per més que la intenti convèncer, sé del cert que no podré evitar-li l’activació de la temuda i pesadíssima malura, perquè, bàsicament, a mi em passa exactament el mateix.

El cas és que el també brillant Pagès, probablement afectat de la síndrome contrària a la de la impostora (la de la patxorra) gràcies als anys de rodatge, experiència, coneixences i confiances a l’esquena i a l’intel·lecte més envejable de Granollers, cosa que li permet prendre’s les llicències que vulgui (i en té tot el nostre permís), va començar la seva intervenció confessant tan tranquil que no s’havia acabat de llegir el llibre. Això va fer petar el cervell de la seva companya de presentació, que els tres dies anteriors a l’acte no havia fet altra cosa que navegar compulsivament i profundament per les pàgines de Poeticismes intentant trobar-hi subtextos ocults i fils dels quals estirar per allò de trobar lectures en les obres d’altri que fins i tot els mateixos autors ignoren, però no per pedanteria, sinó per tot el contrari.

La síndrome de la impostora és la gran manifestació d’una inseguretat que mirem de compensar jugant la carta perdedora del perfeccionisme: com que penso que no ho faré bé, ho dono tot i hi destino tota l’energia per evitar que m’hi puguin detectar cap escletxa de debilitat. L’espòiler majúscul és que mai assolirem la perfecció en res, per més hores i per més esforç que hi dediquem, però la falsa sensació a què ens aferrem és que, si almenys ens hi aboquem en cos i ànima, aconseguirem reunir la mínima seguretat per defensar el que les nostres inseguretats ens fan percebre com a indefensable en fer-nos creure constantment que som unes perfectes ignorants.

Parlo en femení perquè, de nou per sorpresa de ningú, la síndrome de la impostora afecta majoritàriament les dones. L’altre dia, en una sobretaula, parlàvem d’aquest nou partit, Alhora, que capitaneja en Jordi Graupera. Tothom hi deia la seva, però em va cridar l’atenció la persona que no les tenia totes perquè al partit hi ha la Júlia Ojeda. En preguntar-li per què no li agradava, va dir: “Perquè és molt segura d’ella mateixa.” Com pot ser que molesti que una dona sigui molt segura d’ella mateixa? I per què a en Graupera mai se li retraurà això? No n’hi ha prou que les dones hagin de demostrar constantment que són vàlides, sinó que, a més, han d’empassar-se el rebuig que reben si mostren massa seguretat. M’apunto aquest tema per parlar-ne un altre dia, perquè em venen al cap també Julianes Canets o Maries Nicolaus, per exemple, que m’hi jugo un pèsol que no rebrien la desaprovació que reben si fossin homes.

Aquest és el setè article que escric aquí i potser ara començo a creure’m que tindré alguna cosa interessant a dir. Dilluns faig 34 anys i és a aquestes alçades de la pel·lícula que em sembla que he après la veritat secreta de la vida: que ningú, absolutament ningú, té idea de què parla. Que estem plens de dubtes i contradiccions però que evidenciar-les no és sinònim d’ignorància, sinó de valentia. El silenciament antològic que la societat patriarcal ha imposat a les dones ens ha inoculat una inseguretat que no ens pertany. Ja és hora, doncs, estimades, de canviar la síndrome de la impostora per la síndrome de la patxorra. Mai tindrem la certesa de tot, però mentre assumim això podríem optar per passar-nos-ho bé.