Superada o no l'última pandèmia, els europeus s'han llançat, omplint avions, vaixells, trens i autopistes, al precipici de les vacances, sabedors o ignorants que la propera tardor serà la d'una recessió que afectarà a tothom

“El fracàs dels ineptes demostra que al món no està tot perdut. Brindo per això.” Quim Monzó (Llibreries a Internet, 2003) La cimera de l’OTAN a Madrid, amb les cel·lofanes dels museus, jardins i palaus de la Villa y Corte, va servir perquè el xèrif Biden i el bufó (in)dimitit Johnson imposessin les dèries anglosaxones de –perdut el Pacífic– militaritzar l’Atlàntic. Tots els estats, Espanya i Alemanya inclosos, accediren a incrementar les despeses militars i Suècia i Finlàndia no van dubtar a associar-se a aquest club guerrer, tot amb el beneplàcit d’una Turquia que juga a totes les lligues: musulmana, russa, xinesa i europea. Austràlia, Nova Zelanda i el Japó també es van apuntar a la movida temorosos que la Xina els envaeixi amb un tiktok d’iuans i sheins. L’oracle de Kíiv –Zelenski dixit– implora armes i diners per derrotar un tsar Putin que no s’immuta i que amb la reconquesta de Crimea i el Donbass controla l’estratègica mar Negra. Rússia, que disposa d’aigua a dojo, manté internacionalment prou amics per revendre’ls gas, petroli i cereals, per això el sagaç Putin considera que els europeus són un veïnat d’estats dividits en interessos particulars i sap que la zona euro és raquítica geopolíticament. Les despeses pel benestar social i la qualitat de vida dels europeus minven i s’invertirà, quin sarcasme, en defensa, la paraula màgica per amagar l’única definició: economia de guerra per fer la guerra. Els Estats Units ho té “pelat i pelut”, de fet des de la conquesta de l’oest amb la captivitat dels aborígens en reserves, l’esclavització dels afroamericans i la proclamació d’una independència colonial(ja!), aquesta (im)potència mundial mai s’havia vist tan debilitada. La Xina i Rússia li disputen l’hegemonia i les repúbliques llatinoamericanes van enterrant les cruels dictadures del segle passat (Pinochet i Cia.) per implementar, amb la pressió de les nacions ameríndies (maputxes, guaranís, quítxues, aimares, maies), governs provinents de moviments revolucionaris o ideològicament d’esquerres. Els darrers exemples han estat el Perú, Xile i Colòmbia i al Brasil el carismàtic Lula da Silva aviat defenestrarà el trumpista Bolsonaro. Als Estats Units cada vegada –és lògic– li queden menys amics al continent americà, de fet és només un sandwich atrapat entre un Canadà modern i un Mèxic potent; els gringos/ianquis volen aliar-se, tant sí com no, amb la vella Europa que els va engendrar, enredant-la en conflictes estèrils per poder sobreviure ells en un món que ja no és el seu i en el qual fins i tot lingüísticament el xinès i el castellà han relegat l’anglès. I en aquest món, alterat i alterador, on Occident ha perdut el podi, la Catalunya autonòmica en pateix les conseqüències i ho ha d’afrontar en una de les etapes històriques més frustrants, la que comença el 2005 amb el 3% Maragall-Mas, que és quan la cúria convergent esberla el meló d’un incert futur. La desafecció montillesca per les retallades estatutàries dispara el tret de sortida del procés a Arenys de Munt el setembre de 2009, un procés que toca fons després d’un 9-N (2014) consultiu i d’un 1-O (2017) especulatiu. L’independentisme popular, aquest sí sincer i emocional –el de les magnífiques diades–, va ser enganyat i ha estat desenganyat pel neoindependentisme nacionalista d’uns democratacristians pujolistes clonats amb l’estelada de Junts i custodiats per ERC i les CUP. És evident que, a 2022, Catalunya està en doble crisi, interna i externa: després dels sainets del Catalangate de Villarejo i Cia. i dels Jocs d’Hivern –gràcies, Lambán, per frustrar-los!–, el govern s’ha embolicat en la picaresca de les baixes automàtiques i el Parlament en batalletes tan ridícules com les de salvar el cap i el sou de Puig i Borràs organitzant, ep!, una “cimera contra la corrupció”. (Nota: què dirien Macià i Companys?). De la pregonada internacionalització esbombada des de Waterloo i Ginebra res de res, nul·la repercussió més enllà de la Catalunya Nord, Andorra i l’Alguer; i és que els tribunals europeus i l’ONU es fan l’orni perquè arreu sí que hi ha conflictes de primera categoria. Euskal Herria i Nafarroa –s’ha vist en els Sanfermines!– saben córrer i defensar-se sols, mentre que el Quebec és francòfon i Escòcia és monàrquica; ni tan sols els Països Catalans donen suport al neoindependentisme carca de Junts. Pere Aragonès i els seus incondicionals republicans mantenen a ratlla els consellers díscols i els Borbons, a la vegada que insisteixen en una “agenda pel retrobament”, amb trobades presidencials a la Moncloa, amb o sense taula de diàleg; l’objectiu anunciat o renunciat d’amnistia i referèndum dona pas a mendicar capcots una millora de les inversions estatals a Catalunya, poca cosa més en aquests temps en què els aires populistes de PP i Vox bufen des de Galícia, Madrid i Andalusia i els vents de guerra se senten al clatell d’Europa. Com a anarquista de base i abstencionista coherent veig Catalunya ensopida en un cul-de-sac polític on els volàtils sectors de serveis i logística fan inviable un desenvolupament agrícola i industrial i posen en perill l’educació i la sanitat públiques, per no dir la mateixa sostenibilitat del territori. La història del petit país ha demostrat ser resistent, però l’insostenible desgast físic a mar i a muntanya, unes infraestructures obsoletes i una desmesurada demografia diversa i dispersa fan que la recuperació nacional resulti una empresa titànica per a líders i ciutadans; caldrà esperar una nova fornada de catalans emprenedors i intel·ligents –sempre n’hi ha hagut– que decideixin refer la nació. L’economia de guerra té efectes greus: el Parlament Europeu ha aprovat que el gas i les nuclears siguin considerades energies verdes afegint-les a les renovables tradicionals com les hidràuliques, solars i eòliques; els verds callen i atorguen, mentre que França comença a nacionalitzar l’electricitat i Alemanya a reactivar les mines de carbó en detriment dels projectes de sostenibilitat per mitigar els efectes d’un canvi climàtic catastròfic, com s’ha vist en la violenta destrucció de glaceres als Alps i en les sequeres que assolen les fèrtils terres del nord d’Itàlia. Uns fets que demostren la pressió ecològica i humana que pateix Europa, una pressió manifesta per la dependència al gas rus, però, sobretot, per dècades d’un desenvolupament poblacional i socioeconòmic insostenible en el qual s’ha donat prioritat a l’especulació immobiliària i al malbaratament de les matèries primeres creient, il·lusament, que el tercer món estaria a la disposició d’Occident pels segles dels segles. Desafortunat canvi de poders per al vell continent, però afortunat panorama per a algunes regions africanes, americanes i asiàtiques on el colonialisme europeu, després de cinc segles d’explotació immoral i d’importació de mà d’obra barata, ha fracassat estrepitosament (ex. Sri Lanka). Tot i això, superada o no l’última pandèmia, els europeus s’han llançat, omplint avions, vaixells, trens i autopistes, al precipici de les vacances estiuenques per oblidar les penes i retornar a la vella normalitat, sabedors o ignorants que la propera tardor serà –l’FMI i el BCE avisen– la d’una recessió que afectarà la població ja empobrida, una classe mitjana desequilibrada i també unes classes altes d’arrogància i baixes de mires. No fora d’estranyar que pobres i rics occidentals haguessin d’immigrar cap allà on fins ara només hi anaven de turisme; faig referència a països d’un tercer món alliberat i en creixement. La història és tossudament cíclica, només cal recordar els feliços anys vint del segle passat culminats amb l’espetec econòmic del 1929 i amb l’acarnissada Segona Guerra Mundial. El món ha evolucionat tecnològicament, però potser ho fa amb una logística humanament il·lògica ja que queden cèsars, cacics i dictadors encorbatats que insisteixen a voler controlar el món, uns oligarques acostumats a viure de l’explotació dels altres i que quan es veuen apurats, com ara, aposten pels mètodes militars –pagats, amb sous i vides, per tots– i ho fan, vaja!, al·legant “defensa”, suposo defensa pròpia. Per l’antropologia la vida continua i la Humanitat es tornarà a humanitzar, per això resulta plaent rellegir obres instructives com Espejos (Una historia casi universal) o Los hijos de los días, d’Eduardo Galeano; aquest escriptor uruguaià tràgicament irònic ens va definir la “moral frigirrígida” i ens va recordar que en el decurs de la civilització “descubrimos las palabras tuyo y mío y la tierra tuvo dueño y la mujer fue propiedad del hombre y el padre propietario de los hijos. Muy atrás habían quedado los tiempos en que andábamos a la deriva, sin casa ni destino. Los resultados de la civilización eran sorprendentes: nuestra vida era más segura pero menos libre”.

Superada o no l'última pandèmia, els europeus s'han llançat, omplint avions, vaixells, trens i autopistes, al precipici de les vacances, sabedors o ignorants que la propera tardor serà la d'una recessió que afectarà a tothom

La indefensa seguretat de les llibertats