La indefensió apresa
La indefensió apresa és una condició de l’ésser humà en la qual aquest ha après a comportar-se de forma passiva davant els estímuls negatius, encara que hi hagi la possibilitat d’evitar-los i/o escapar d’ells per evitar les conseqüències desagradables que aquests produeixen. A finals dels anys 60, el psicòleg Martin Seligman va descobrir aquest fenomen. Tot experimentant amb gossos, es va adonar que no era el mateix tenir l’opció d’escapar d’un càstig que veure’s obligat a assumir-lo. Per realitzar aquest experiment, va utilitzar dues gàbies diferents. En una d’elles el gos podia aturar la descàrrega elèctrica, mentre que en l’altra no. Més endavant, quan tots dos gossos havien rebut una sèrie de descàrregues, Seligman els va col·locar en una gàbia en la qual el terra estava separat per una petita taula de fusta que podia ser saltada pel gos, i això li permetia deslliurar-se de les descàrregues. El gos que havia pogut aturar les descàrregues elèctriques saltava la barrera, mentre que l’altre es quedava en el compartiment aguantant-les de manera passiva: aquest últim havia assumit el càstig i es mostrava indefens. El pobre animal pensaria: “Per què vull saltar la fusta si em seguiran electrocutant?”. Doncs bé, aquest fenomen també es dona amb els alumnes. Un exemple més habitual del que ens pensem: un alumne pateix assetjament en un centre educatiu. És menyspreat psicològicament de forma contínua. Aquesta situació es dona entre companys de classe o de centre, però també per part d’alguns professors/es. Quan ja porta un temps aguantant aquests estímuls adversos, i on tot exercici previ de lluita o evasió ha estat sistemàticament reprimit, pensa que res pot fer per evitar-ho i la seva actitud es torna passiva davant aquestes circumstàncies, de tal manera que li costarà “saltar la barrera” i demanar ajuda a psicòlegs, familiars, etc.
Fins i tot pot arribar a l’extrem d’inculpar-se: “m’exclouen perquè soc un inútil”, “em menyspreen perquè no soc el més llest de la classe”. Si a tot això li sumem la passivitat d’aquelles persones que són testimonis directes del que succeeix (companys, professors realment preocupats pel benestar dels seus alumnes, etc.), encara es torna més complicat buscar ajuda. Cal intervenir per evitar les conseqüències tan negatives de la indefensió apresa, ja que provoca dèficits a tres nivells. Motivacional: la persona que pateix indefensió s’adona que, faci el que faci, no aconseguirà evitar el reforç negatiu. Per tant, perd la motivació necessària per passar a l’acció i escapar d’aquestes circumstàncies tan negatives per a ella. Aquesta absència motivacional explica la inacció i passivitat de qui pateix aquest fenomen.
Cognitiu: a nivell mental també hi ha deficiències, que es relacionen amb l’expectativa que no hi haurà contingència en un futur entre les respostes i els reforçadors de la conducta emesa. És a dir, en el cas d’un alumne que rep sempre la mateixa resposta negativa per part de companys i/o professors, aquest deixarà de mostrar disposició a respondre als estímuls del seu entorn.
Emocional: a nivell emocional pateixen ansietat, por i fins i tot depressió. La indefensió té similituds amb la depressió i pot arribar a causar-la. El fet de sentir que no hi ha manera d’escapar d’aquesta gàbia unit a l’elevada desmotivació i a les baixes expectatives d’èxit fan que aquesta persona entri en un estat d’ànim molt baix que colpeja dur.
Independentment de qui el provoqui i a qui s’adreci, cada dia es fa més palès que identificar aquest tipus de situacions a temps és vital en qualsevol tasca docent.