La infermeria: l’art de tenir cura
Sempre que algú m’ha preguntat què és per a mi la infermeria, he acabat responent de la mateixa manera.
La infermeria és l’art de tenir cura.
Durant molts anys era una intuïció. Avui, després de gairebé quatre dècades exercint aquesta professió, és una convicció profunda. No és una definició acadèmica, ni pretén resumir tota la riquesa d’una disciplina que ha evolucionat extraordinàriament al llarg del darrer segle. És, simplement, la manera com he après a comprendre-la al costat de milers de persones que, en algun moment de la seva vida, m’han permès entrar en la seva fragilitat.
Perquè això és el primer que fa qualsevol persona quan entra en un hospital.
No ens lliura només el seu cos ni la seva malaltia.
Ens confia la seva vulnerabilitat.
I aquesta confiança constitueix, probablement, el primer acte terapèutic de tota relació assistencial.
Fa molts anys, mentre treballava a la Unitat d’Oncologia Pediàtrica de l’Hospital Sant Joan de Déu, tenia un costum que repetia sempre que ingressava un infant nou. Els deia que mai no els enganyaria. Si algun dia els havia de fer una prova o una tècnica que pogués resultar dolorosa, els ho diria abans. No perquè volgués augmentar el seu patiment, sinó perquè intuïa que la confiança només pot créixer sobre la veritat.
Entre aquells infants hi havia la Carla.
La vaig conèixer quan tenia dotze anys. Durant quatre anys vaig tenir el privilegi d’acompanyar-la a ella i a la seva família. Quan la malaltia va arribar al punt en què ja no hi havia cap possibilitat terapèutica, va demanar veure’m. Jo ja no treballava a l’hospital, però els companys em van localitzar. Quan vaig entrar a l’habitació, va demanar quedar-se sola amb mi.
Només em va fer una pregunta.
—M’estic morint?
Aquella pregunta no va començar aquell dia.
Va començar quatre anys abans, quan li havia promès que mai no l’enganyaria.
Aquella conversa em va ensenyar una lliçó que encara avui continua acompanyant-me. Vaig comprendre que hi ha preguntes que només s’adrecen a aquelles persones que han sabut construir una relació de confiança. I vaig entendre que, abans de qualsevol procediment, abans de qualsevol tractament i abans fins i tot de qualsevol decisió clínica, existeix una responsabilitat compartida per tots els professionals sanitaris: ser dignes de la confiança que una altra persona diposita en nosaltres.
Potser és aquí on la infermeria troba una part essencial de la seva identitat.
No perquè la confiança sigui patrimoni de les infermeres. No ho és. Hauria de fonamentar la pràctica de totes les professions sanitàries. Però la infermeria, per la seva presència continuada al costat de la persona, té una oportunitat privilegiada de cultivar-la, protegir-la i fer-la créixer.
Quan anys més tard vaig llegir Jean Watson, vaig descobrir que aquella intuïció que havia anat naixent al peu del llit dels pacients dialogava profundament amb el seu pensament. La relació de cura no és un element accessori de la pràctica infermera; forma part de la mateixa cura. Abans, Virginia Henderson ja havia ampliat la mirada recordant-nos que la persona és inseparable dels seus valors, de les seves creences i del sentit que dona a la seva vida. Florence Nightingale havia posat els fonaments del rigor científic, Hildegard Peplau havia aprofundit en la relació terapèutica, Dorothea Orem en l’autonomia de la persona i Patricia Benner en aquell coneixement que només madura quan la ciència es deixa fecundar per l’experiència.
No crec que aquestes autores hagin anat substituint els paradigmes anteriors. Més aviat han anat aprofundint una mateixa pregunta: què significa tenir cura d’una persona?
També la filosofia contemporània ha dialogat amb aquesta qüestió. Francesc Torralba descriu el cuidar com un art perquè requereix discerniment, responsabilitat i presència davant la vulnerabilitat de l’altre. Paul Ricoeur ens recorda que la fragilitat no disminueix la dignitat humana, sinó que la fa encara més visible. Emmanuel Levinas ens interpel·la quan afirma que el rostre de l’altre ens fa responsables abans fins i tot que decidim ser-ho.
Potser aquest és el lloc on infermeria i filosofia es troben: en el reconeixement que tota persona és infinitament més gran que la seva malaltia.
La infermeria ha evolucionat d’una manera extraordinària durant les darreres dècades. Les especialitats, la pràctica infermera avançada, la recerca i la consolidació universitària representen un dels avenços més importants de la professió. Tanmateix, aquesta evolució ens planteja un nou repte. Les organitzacions sanitàries també han d’evolucionar perquè tot aquest coneixement pugui desplegar-se plenament al servei de les persones.
No és només una qüestió retributiva, encara que el reconeixement sigui just. És una qüestió de coherència. Si invertim en formar professionals altament qualificats, cal oferir-los espais on puguin exercir aquestes competències, investigar, innovar, liderar clínicament i continuar cuidant sense haver d’abandonar la pràctica assistencial com a única via de desenvolupament professional.
També les ràtios formen part d’aquest debat. No únicament perquè condicionen les condicions laborals dels professionals, sinó perquè condicionen, sobretot, la qualitat de l’atenció que reben les persones. La literatura científica fa anys que mostra una relació clara entre unes ràtios adequades i una millor qualitat assistencial. Però hi ha una conseqüència que difícilment apareix en els indicadors: quan hi ha temps, hi ha possibilitat d’escoltar, de comprendre, de construir confiança i d’acompanyar. En definitiva, hi ha més possibilitat de tenir cura.
Els grans desafiaments del nostre sistema sanitari difícilment seran només tecnològics. L’envelliment de la població, la cronicitat i la complexitat clínica ens obliguen a ampliar la mirada. Curar continuarà essent un objectiu irrenunciable. Però també sabem que no sempre serà possible.
Curar no ho podrem fer sempre. Cuidar, sí.
Aquesta afirmació, lluny de representar una renúncia, expressa la grandesa de les professions sanitàries. Quan la curació ja no és possible, encara podem alleujar el patiment, preservar la dignitat, acompanyar les famílies i ajudar cada persona a viure aquest tram de la seva vida d’acord amb els seus valors i les seves prioritats.
És aquí on, al meu entendre, la infermeria està cridada a continuar desenvolupant alguns dels seus lideratges més rellevants. En l’atenció a la cronicitat. En les cures pal·liatives. En la deliberació ètica. I també en una atenció espiritual entesa des d’una perspectiva profundament humana: aquella que acompanya les preguntes de sentit, les creences, els valors i les relacions que configuren la identitat de cada persona. No es tracta de substituir ningú, sinó d’assumir amb responsabilitat aquella part de la cura que la pròpia naturalesa de la professió ens confia, treballant sempre des de la interdisciplinarietat.
En aquest camí, algunes institucions han començat a obrir experiències esperançadores. La consolidació dels Comitès d’Ètica Assistencial, la creació de Comitès d’Ètica de les Organitzacions o la professionalització dels serveis d’atenció espiritual són exemples que apunten en aquesta direcció. També l’aposta que, des de fa uns anys, ha fet la Fundació Althaia constitueix una invitació a continuar reflexionant sobre una manera més integral d’entendre l’assistència.
Temps després de la mort de la Carla, la seva mare va publicar un llibre explicant el camí que havien recorregut junts. El que més em va sorprendre no va ser trobar-hi el meu nom. Va ser descobrir que, després de quatre anys d’hospital, allò que més recordava no eren les cures tècniques. Recordava «la forma, la proximitat i la constància en el ser i estar».
L’any passat també va morir el seu pare. La família em va tornar a buscar. Ell també em va demanar que l’ajudés a preparar el seu funeral.
Aquell dia vaig comprendre que cuidar és una realitat que, de vegades, continua donant fruit molt més enllà del temps compartit en un hospital.
Per a mi, la infermeria ha estat molt més que una professió. Ha estat una manera de situar-me davant la vida. Una manera de procurar, humilment, un món una mica millor, atenent la fragilitat i la vulnerabilitat humanes amb competència professional, però també amb respecte, compassió i
esperança. Amb els anys he descobert que aquesta ha estat també la manera més coherent de viure els valors que fonamenten la meva pròpia existència.
Potser per això, si avui algú em tornés a preguntar què és per a mi la infermeria, respondria exactament el mateix que fa molts anys.
La infermeria és, i continuarà essent, l’art de tenir cura.