Pobre no és el que té poc sinó el que necessita molt, deia Pepe Mujica. Amb la seva mort, però, som nosaltres els que ens quedem pobres d'inspiració

Fa poques setmanes EL 9 NOU organitzava un acte en què va reconèixer tres dones per la seva trajectòria i la seva aportació a la societat. Eren Montse Ayats, Cristina Gallach i Bea Doudu. Totes tres, amb trajectòries ben diferents, comparteixen, segons aquest diari, la categoria de “dones inspiradores”. Realment és molt encertat aquest reconeixement perquè ser inspiració per a algú no és fàcil i ser-ho sent dona, encara ho és menys. El mateix dia i a la mateixa hora, però a 10 quilòmetres de distància, es reconeixia la trajectòria d’una revista municipal que després de 25 anys apareixent cada mes rebia el Premi Noi de Tona 2025. Sense cap mena de dubte, això també té molt d’inspirador. La sala de plens de l’Ajuntament va quedar petita per felicitar La Revistona per aquests 25 anys. Alguns hi eren perquè la llegeixen cada mes, d’altres perquè la fan possible dia rere dia i d’altres hi érem per agrair-los la feina i per haver-nos donat l’oportunitat de començar a escriure pel i al nostre poble. I què tenen en comú aquestes dues iniciatives? Doncs molt. En tots dos casos es premia la mobilització, el compromís, el treballar per uns ideals, l’aposta pel bé comú, pel territori. Són inspiradors i ho són perquè treballen per la comunitat i no per un mateix. Si ara ens demanessin qui o què ens inspira la llista seria llarga i molt variada. El científic nord-americà Michael Hart el 1978 va fer un rànquing de les 100 persones més inspiradores. D’aquestes, només dues són dones, els primers llocs els ocupen figures religioses, i hi ha molt poca presència d’artistes o escriptors en contraposició amb nombrosos científics o polítics. Ha passat el temps i Hart no l’ha actualitzat. Ara li suggeriria que hi afegís l’expresident de l’Uruguai Pepe Mujica, “el més humil de tots els caps d’estat”. Fa uns quants mesos, quan la malaltia ja no li donava gaires esperances, conversava amb el periodista Jordi Évole. Estaven a casa d’ell, s’intuïen molt pocs luxes, portava un jersei que no feia cap pinta de ser d’un expresident i es definia com una persona feliç. Símbol de senzillesa, coherència i humanitat assegurava que “pobre no és el que té poc sinó el que necessita molt”. Amb la seva mort ens quedem pobres però d’inspiració.

Pobre no és el que té poc sinó el que necessita molt, deia Pepe Mujica. Amb la seva mort, però, som nosaltres els que ens quedem pobres d'inspiració

La inspiració no cau del cel