Demanar un cop de mà al mossèn perquè el Barça guanyi demostra que moltes vegades el futbol ve a ser com una religió

A mossèn Barnils, que havia estat rector de l’església del Carme i tenia cor culer, es veu que una vegada els de la Penya Barcelonista Plana de Vic li van demanar mig en conya si podia intercedir perquè el Barça guanyés al Leeds anglès en un partit crucial de les semifinals de la Copa d’Europa disputat el dia de sant Jordi de 1975. El mossèn, que era llest, va respondre’ls amb un dribling: ho podia provar, però era difícil aconseguir-ho perquè sant Jordi és el patró de Catalunya però saint George ho és d’Anglaterra. Resultat: van quedar 1 a 1. L’episodi, recollit amb més precisió per Miquel Erra i Cristina Masrramon al llibre dels 50 anys de la penya Barcelonista Plana de Vic, exemplifica que la passió pel Barça a vegades gairebé pot esdevenir religió. De fet, el futbol ja ho ve a ser com una religió: els aficionats són els fidels que no adoren un déu sinó onze futbolistes en un joc que té molts aspectes de litúrgia en un camp que és com un temple. Potser per això l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano deia que el futbol és l’única religió que no té ateus. Tothom s’identifica amb un equip que, per un joc de miralls, també construeix una identitat per oposició. El Barça no seria el que és si no existís el Madrid. I viceversa. El futbol, avui immers en un procés de disneyització -concepte plagiat del periodista Xavier Ginesta-, transforma els debats esportius en mercantils. Els clubs són multinacionals amb interessos planetaris que, com si fossin Disney, no necessiten futbolistes sinó estrelles per obtenir ingressos, fitxar, guanyar i generar nous recursos perquè la roda mai s’aturi. L’estratègia Mickey Mouse. En aquest context és interessant escrutar el sentit que poden tenir les penyes, una peculiar forma d’organització local del barcelonisme. A aquest debat, de perenne actualitat, va referir-s’hi aquest diumenge el periodista Ramon Besa a la conferència Les penyes i la seva singularitat en la globalitat. Besa va citar un article de 1959 d’Ibáñez Escofet a la revista Barça en què parlava de la missió de les penyes: “Servir el club en tot allò que ajudi a la seva grandesa. Les penyes no poden ser casinos d’influència, ni cercles de vanitats, ni vies per a creure’s que són socis de categoria superior, sinó escamots de sacrifici, els llocs avançats d’ofensiva, portaveus d’allò que té el club de millor”. I allò que té el club de millor, resseguint l’exposició d’Ibáñez Escofet, pot ser opinable. Cadascú tindrà la seva mirada. Les identitats es configuren més pels gustos que pel lloc de residència i, per tant, construir comunitats que funcionin a partir d’un mínim comú denominador esdevé molt complex. Per això, que existeixi una amplíssima cadena de penyes amb capil·laritat per tot Catalunya potser és una oportunitat. La penya barcelonista Plana de Vic amb prop de 1.000 socis -n’havia arribat a tenir 1.250 abans de la Covid- és un exponent de barcelonisme, però potser també una poderosa eina per fomentar la integració i crear comunitat. Aquest és un repte immediat. Com també ho és guanyar la Copa, la Lliga i la Champions, és clar. I sense intercessió divina.

Demanar un cop de mà al mossèn perquè el Barça guanyi demostra que moltes vegades el futbol ve a ser com una religió

La intercessió divina