La invisibilitat
Abans que comenceu a llegir aquest article, vull explicar que va de natura, de cossos, de sexes, sense menysprear en cap moment la intel·ligència, els sentiments i l’educació social. Va de la part animal que tots nosaltres tenim.
Parteixo del fet que la naturalesa és molt sàvia i que nosaltres pertanyem al grup dels mamífers. Per tant, el nostre cos des que naixem va evolucionant per complir amb tot allò que mana la natura i que també compleixen els altres éssers que com nosaltres estem al mateix grup.
A la infantesa el cos creix, es desenvolupen habilitats bàsiques, caminar, córrer, saltar, ens fem alts o ens quedem baixos, prims o més grassonets, però no es pot comparar amb els canvis que s’experimenten a la pubertat.
En aquesta etapa, de manera natural canvien les formes i tots i totes comencem a adonar-nos que ens atrauen físicament les altres persones, siguin del sexe contrari o del mateix sexe, i el nostre cos fa de les seves i apareixen les hormones, testosterona, androsterona, estrògens, progestàgens… que ajuden a sentir-se diferents, generant també comportaments inèdits fins aquell moment. Tot plegat determinat per la natura i encaminat al fet que el nostre cos pugui, si es vol, complir amb allò que es diu la reproducció.
Paral·lelament, sentim la necessitat d’agradar-nos i agradar, ens mirem més al mirall, ens repassem i revisem, ens posem la roba que més ens afavoreix, ens perfumem i pentinem, tot plegat té l’objectiu d’atreure i de ser atractius.
De més gran aquells o aquelles que volen seran pares o mares, compliran amb la reproducció, o no, tot depèn de l’interès de cadascú, però el nostre cos durant més o menys unes tres dècades està preparat. Durant aquests anys continuem sortint al carrer i ens seguim vestint per agradar-nos i agradar, ens mirem al mirall i saben quan fem goig, sabem què ens queda millor i ens fa ser més seductors.
El temps ha anat passant i aquelles hormones que t’havien trastocat la vida van disminuint fins arribar a un moment que la seva presència és testimonial. Així i tot, depenent de la persona ens continuem mirant al mirall i vestint aquella roba que sabem que ens fa atractius. Amb més o menys mesura tots hem funcionat igual.
Però al cap d’uns anys, i penso que no soc l’única (i ara he de parlar en primera persona), totes tard o aviat (més tard que aviat en els temps que corren), un bon dia t’adones que t’has tornat invisible.
És la nostra psique que ens juga la mala passada? És que ens coneixem poc com a animals que som i no ens adonem que les hormones ja no emeten aquells estímuls que fins ara havien aconseguit fernos sentir que tenim una atracció? No tinc clar si és psíquic o físic, perquè jo no me’n vaig pas adonar.
Recordo perfectament el moment, no el dia, aquest tant és, però sí el moment de la meva invisibilitat.
Em vaig preparar per sortir, era l’estiu, estava morena, els cabells al meu aire, una ratlla als ulls i els llavis una mica pintats, el vestit, aquell que sabia que m’afavoria, em sentia bé amb mi mateixa, em vaig mirar al mirall i el que vaig veure em va agradar, tot estava com havia d’estar, i per tant, cap al carrer s’ha dit.
Mentre caminava tot d’una em vaig adonar que cap persona del sexe masculí em mirava (parlo per mi, per això faig referència al sexe masculí). Quan ho vaig notar va ser molt xocant, què passava? Com era? Què havia canviat? El fet es va repetir i durant uns dies vaig estar amatent a aquest canvi, i em vaig reafirmar en la meva constatació. Cap mascle em mirava, passava pel seu costat i era invisible, no em veien.
El procés mental d’aquest canvi no va ser ràpid, però un cop paït el tema i passat el xoc, vaig començar a notar que experimentava una nova etapa, una nova sensació, i com que de tot es pot treure una part positiva, ara m’ho passo d’allò més bé. Quan en veig un que m’agrada, a diferència d’abans, ara soc jo qui se’l mira, possiblement amb un xic d’atreviment. Ho faig sense dissimular, senzillament perquè la meva invisibilitat m’ho permet.