Sovint actuem sense pensar. Seguim les nostres intuïcions sense parar-nos a reflexionar què hi podem perdre

Dissabte passat, dos excursionistes van desaparèixer a la Cerdanya mentre pujaven el cim Puigpedrós. Ells mateixos van donar l’alarma al veure que s’havien perdut. Quaranta-vuit hores després, miraculosament han estat trobats amb vida. Aquests excursionistes, tot i rebre l’advertència dels treballadors del refugi de Malniu, van decidir intentar pujar el cim. El miracle de la vida. El més probable després de passar tantes hores a la intempèrie és que el fred i les baixes temperatures acabés amb les seves vides, però a vegades la vida té coses boniques i inesperades. No obstant, ni les advertències del responsable del refugi de Malniu ni els més que previsibles problemes meteorològics van evitar que aquests dos veïns de Sabadell ho arrisquessin tot –potser amb un alt grau d’innocència– per pujar un cim. És tanta la irresponsabilitat d’aquests dos excursionistes que els mateixos Bombers de la Generalitat estan pensant si la inconsciència d’aquestes dues persones mereix que ells mateixos paguin el rescat. Sovint, les persones actuem sense pensar, fins i tot vivim així. Caminem segons com flueix el riu i seguim les nostres intuïcions sense parar-nos a reflexionar un moment què hi podem perdre i què hi podem guanyar. I de tant en tant, la vida ens posa proves pel camí perquè ens adonem que ningú ens regalarà res i que l’única manera d’aprendre i de no equivocar-nos una vegada darrere l’altra és posant-nos petites lliçons de vida. Personalment, no em semblaria una barbaritat que aquests dos excursionistes haguessin de fer-se càrrec econòmicament del seu rescat. Podem dir que és un preu massa alt pel que han arribat a patir o que fins i tot ens sap una mica de greu, però la vida normalment no ho és, de justa, i, lamentablement, ells recordaran tota la vida aquestes quaranta-vuit hores tan eternes. Si les qüestions meteorològiques són molt problemàtiques i l’entorn els va avisar que no ho fessin i que podien arriscar-se excessivament, què els va portar a no fer-los cas i creure que ells se’n sortirien sense cap dificultat? De veritat les persones ens creiem tan immortals com per no fer cas d’una cosa tan important? Sovint penso que som egoistes, que actuem irresponsablement com si fóssim infants i res ens causés cap mínim problema. Ens creiem que som invencibles i no, no tothom pot ser Kilian Jornet. Pensant en aquest extraordinari esportista, és evident que actualment una de les grans modes és el running. Córrer, fer curses i posar el nostre cos al límit. Ens identifiquem amb ell, un ídol. Però jo em pregunto, això ho fem perquè realment ens agrada o perquè tothom ho fa? L’entusiasme per alguna cosa o per algú es pot encomanar? Tothom pot ser un esportista d’elit i fer que aquest sentiment enganyós ens faci creure invencibles?

Sovint actuem sense pensar. Seguim les nostres intuïcions sense parar-nos a reflexionar què hi podem perdre

La irresponsabilitat