Marc Costa | 11:15
Opinió

Els diputats exigeixen que la policia s’adapti a una societat i una criminalitat molt més complexes que fa trenta anys. Però, han fet ells els deures?

La llei que ningú vol fer

Novament, la nostra policia ha tornat a ocupar un espai destacat al Parlament de Catalunya. Compareixences, preguntes i valoracions sobre decisions, nomenaments, cessaments i canvis dins dels Mossos. Els diputats fiscalitzen, qüestionen i exigeixen responsabilitats. I està molt bé que ho facin. Precisament, aquesta és una de les funcions del Parlament, però els diputats no només hi són per fiscalitzar, interpel·lar i exigir. També hi són per legislar.

Exigeixen que la policia s’adapti a una societat i una criminalitat molt més complexes que fa trenta anys. Però, han fet ells els deures? Fa anys que Catalunya necessita una llei que configuri pròpiament la Policia de Catalunya, una llei que defineixi l‘encaix entre el Cos de Mossos d’Esquadra i les policies locals, que estableixi funcions, responsabilitats i mecanismes de coordinació, que determini com es comparteix la informació, que fixi estàndards comuns allà on siguin necessaris sense vulnerar l’autonomia municipal, que afronti les enormes diferències existents entre els més de dos-cents cossos de policia local del país, i que reguli adequadament la figura dels vigilants municipals allà on no existeix policia local.

Totes les lleis relatives a la nostra policia són anteriors a l’Estatut de 2006. La Llei de les policies locals és de 1991; la Llei de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, de 1994, i la Llei d’ordenació del sistema de seguretat pública, de 2003.

Han anat passant els anys i on és aquesta llei? L’any 2008 es va elaborar un primer avantprojecte de llei del sistema de policia que no va reeixir. El 2014, ICV-EUiA va presentar al Parlament una proposició de llei que tampoc va prosperar. I el 2017 es van iniciar els tràmits d’una consulta pública prèvia per elaborar-ne una de nova que tampoc va tenir continuïtat.

I no és pas que el mateix Parlament no hagi reivindicat reiteradament la necessitat d’aquesta llei. Ho ha debatut, votat, aprovat i deixat per escrit diverses vegades.

És més, tots els partits diuen que hi estan a favor i en les darreres eleccions, PSC, ERC, Junts i Comuns van coincidir, amb formulacions diferents, en la necessitat d’impulsar aquesta nova llei del sistema de policia. Els Comuns, fins i tot, retreien al govern d’ERC haver deixat passar tres anys sense aprovar-ne l’avantprojecte. No els hem sentit fer ara el mateix retret al govern socialista.

Els ciutadans estem cansats de programes electorals plens de compromisos que semblen caducar l’endemà de les eleccions. Escriure que s’impulsarà una llei no és impulsar-la. Prometre que es construirà un sistema no és construir-lo. I tornar a prometre quatre anys després allò que no s’ha fet no ho converteix en un projecte polític.

La responsabilitat, però, no és només dels governs. Un govern pot presentar un projecte de llei, però els grups parlamentaris també poden presentar proposicions de llei, com va fer ICV-EUiA el 2014. Els que han governat podien haver impulsat la llei i els que eren a l’oposició podien haver obligat el Parlament, com a mínim, a discutir-la. Cap ho ha fet.

I és aquí on les solemnes sessions parlamentàries dedicades a fiscalitzar la policia comencen a resultar difícils de pair. És legítim qüestionar nomenaments, reclamar explicacions sobre operatius o exigir una millor coordinació entre Mossos i policies locals. Però també ho és preguntar als diputats: què han fet durant tots aquests anys perquè la policia disposi d’un marc legal millor?

On és aquesta llei? Aquesta pregunta no l’ha de respondre un comandament del cos. L’ha de respondre la política. Perquè això és, precisament, legislar. Potser aquest és un dels grans problemes de la política catalana de les darreres dècades. Hem desenvolupat una extraordinària capacitat per fiscalitzar, declarar, reclamar i anunciar, però molta menys ambició per construir en clau nacional.

Mentrestant, passaran les legislatures. Canviaran els governs, els consellers, els directors generals i els comandaments policials. Cada quatre anys tornarem a escriure programes electorals. I, probablement, tornarem a llegir-hi que cal impulsar la Llei del sistema de policia de Catalunya. Però la Llei de les policies locals continuarà sent de 1991; la dels Mossos, de 1994, i la del sistema de seguretat pública, de 2003. I la llei que havia de construir la Policia de Catalunya continuarà pendent.

La propera vegada que els nostres diputats reclamin explicacions o alliçonin els responsables policials sobre com han de fer la seva feina, convindria recordar-los que el Parlament no és només un lloc des d’on fiscalitzar la feina dels altres. És també el lloc on s’han de fer les lleis. I, en aquest cas, fa molts anys que no han fet els deures.