Els regals divins mai són de franc

Fa un segle, hauria semblat màgia. Fa un milió d’anys, un regal dels déus: el regal de poder compartir els nostres pensaments amb qualsevol altre ésser humà del planeta en qüestió de segons. La història de la humanitat, però, és un pèndol perpetu. Només cal llegir les cròniques per identificar un patró que es repeteix amb inexorable exactitud al llarg dels segles, atrapats en una roda d’hàmster sense escapatòria possible. Fins i tot la física ho corrobora. La primera llei de Newton diu que tot cos lliure, sobre el qual no actua cap força, manté el seu estat de moviment. I els humans som els primers a qui se’ns aplica. I n’hi ha qui volem blanc i n’hi ha qui volem negre. I tots tendim a quedar-nos aturats en la inèrcia de la nostra rutina, si no hi ha una força contrària que ens obliga a posar-nos en moviment. I primer tot sembla blanc. I ens comencem a obsessionar amb el blanc. I cada cop ha de ser més i més blanc. Fins que arriba un punt que, als qui els agrada el negre, comencen a rondinar que ja n’hi ha prou, de tant de blanc. I la lògica demanaria aturar-se i buscar l’equilibri, parlar i buscar un acord que no satisfés a ningú, però on tothom es pogués sentir mitjanament còmode, però les lleis de la física diuen que els cossos no s’aturen, si no se’ls aplica cap força. Així que la corda es va tensant, fins que allò que era apatia es converteix en confrontació i la primera llei de Newton transmuta en la tercera, recordant-nos que sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos acaba exercint una força de reacció igual i de sentit contrari sobre el primer. Així és com el pèndol comença a girar en sentit contrari, com el blanc es tenyeix de gris. I, al principi, els qui anhelen el blanc no diuen res, perquè una mica de negre no els fa cap nosa; perquè allunyats de la realitat, i encegats per unes veritats pretesament absolutes que creuen compartir amb l’univers sencer, estan segurs de la seva victòria eterna. I com granotes atrapades en una olla d’aigua bullint, quan se’n volen adonar, ja estan envoltats de tenebres, ja l’equilibri ha canviat de bàndol, ja la humanitat sembla a punt d’estimbar-se per un precipici de negror sense fi. I llavors la roda d’hàmster torna a girar, un cop més. De la llum a la foscor. De la foscor a la llum. Els dos extrems del pensament humà jugant a estirar la corda en un joc sense guanyador possible, mentre el gruix de la humanitat intenta adaptar-se als vaivens dels segles anhelant tan sols un xic de pau: treballar d’alguna cosa que el faci sentir realitzat; trobar una tribu amb qui fer camí; veure créixer els fills; morir de gran amb una vida a les espatlles del qual poder-se sentir orgullós en ser recordada. Hi ha pèndols grans i pèndols petits. Hi ha el pèndol que escriu les estacions dels grans llibres d’Història (amb majúscula) i hi ha pèndols més reduïts que diuen que avui són moda els pantalons estrets, i l’any que ve els de pota d’elefant, i el següent un altre cop els estrets. Amb la tecnologia també passa igual. Cada innovació sembla agafar-nos de sorpresa. I ens hi tirem de cap i en bevem fins a emborratxar-nos. I l’endemà ens avergonyim de nosaltres mateixos, per haver-nos deixat arrossegar com un ramat de xais, i ho rebutgem amb la fúria dels qui volien cremar Copèrnic a la foguera per atrevir-se a dir que la Terra no era el centre de l’univers. Potser el perill és creure que el món és blanc o negre. Potser el problema és viure subjectes a l’anar i venir de pèndols externs, en lloc d’intentar cercar el propi equilibri. Vam creure que internet salvaria el món. I ara veiem que el món continua sent com ha estat sempre. I podem rebutjar-lo de ple o podem intentar recordar-ne les coses bones. Fa un segle, hauria semblat màgia. Fa un milió d’anys, un regal dels déus... I ja Pandora va descobrir, fa milers d’anys, que els regals divins mai no són de franc.

Els regals divins mai són de franc

La màgia de la immediatesa