En una societat com l'actual, no és necessari entendre res més del que veiem

Si alguna cosa tenen els festivals de màgia, a més de poder gaudir com ens fan veure el que realment no és, és que porten visitants i donen a conèixer els pobles on se celebren. Això, sens dubte, és un dels motius que mouen els municipis a seguir-ne fent i, en el possible, millorar-ho. No és fàcil; són molts els enginys per fer-nos arribar la il·lusió. Fa dos mesos, a Tona, com ja fa uns quants anys que es fa, es va celebrar un d’aquests festivals. No cal dir la quantitat de gent que hi va assistir i participar. I és bo, perquè màgicament ens fan trobar-nos i sentir que hi ha un món en què l’irreal atrau i ens inhibeix dels problemes quotidians. Voler buscar els orígens de la màgia, que tants noms ha tingut, així com la manera d’anomenar els mags –prestidigitadors, mags, bufons, bruixes, xarlatans, etc.– no sé des d’on trobaríem el seu inici. Recordem que fins i tot dels miracles alguns en deien màgia. Bé, no m’embolicaré a ficar-me en aquest terreny, encara que, si ho mirem bé, la màgia és una mena de religió on els mags es guarden molt bé els seus secrets, un secretisme que molt bé podríem comparar amb el que les religions mantenen en els seus dogmes i en els seus orígens, que també ens fan creure el que no podem entendre amb la raó i que s’ha de creure per fe. Perquè si alguna cosa té la màgia és que el mag ha d’evolucionar constantment: ja no val només fer levitar una persona, fer-la desaparèixer d’un lloc i que torni des d’un altre. Ara el mag s’haurà de reinventar per fer-ho més creïble, ja que amb els hologrames segons quin públic serà més exigent. I això em porta, demanant que no se’m mal interpreti, a comparar-ho amb el que ha passat amb la religió. Quan més ignorant era la nostra societat i la cultura era només privilegi d’uns quants, era més fàcil inculcar-nos el sentit de responsabilitat en tots els actes amb la prohibició de certs comportaments i amb el càstig sempre present. Incloent-hi la prohibició d’accés a determinats textos i limitant estudiar filòsofs i teòlegs tant de l’antiga Grècia i Roma com d’erudits de diferents pensaments religiosos. La màgia sempre ens porta a voler ser mags per uns dies: en una trobada entre amics, quan fèiem de catequistes al voltant dels anys 60 del segle passat i anàvem a El Rei de la Màgia, al carrer Princesa de Barcelona, i compràvem alguna cosa que ens fes fàcil enganyar els més petits. Però tot amb la més sana intenció de divertir-nos i divertir. Algunes sales d’espectacles barrejaven les cançons, els acudits i el que en deien varietés amb la màgia, que consistia més en l’habilitat del mag que no pas en la màgia tal com l’entenem ara. Feien desaparèixer objectes personals en un joc d’habilitat precís i, fins i tot, podem dir que posaven en ridícul la persona que havien triat. Recordo que a la sala Planeta 2001 de Barcelona, una vegada, era als anys 70, amb motiu d’una fira, l’empresa convidava alguns dels millors clients i els portàvem a veure algun espectacle. En aquesta ocasió hi portàrem convidats de molts llocs d’Espanya, entre ells un bon client de Bilbao que, en dir-li que aniríem a aquella sala i el que s’hi feia, va deixar clar que ell no s’ho creia i que tot estava ja preparat amb algú que simulava ser un més del públic. Teníem entrades de primera fila, i quan l’il·lusionista va demanar un col·laborador del públic vam aconseguir que hi pugés ell. Després d’una breu conversa, li va demanar l’hora i ja no va trobar el rellotge, ja li l’havia pres. El va deixar marxar dient-li que s’aguantés els pantalons, perquè li havia pres el cinturó, i per acabar li va dir que anés amb compte per veure bé les escales: amb una abraçada de comiat li havia pres les ulleres. Aquest no és pas un cas de màgia, diríem que és d’habilitat. Ara, en els festivals de màgia, hi ha il·lusió pensant tant en les persones grans com en els més menuts. Ara bé, si d’alguna cosa hem de ser capaços és de no voler esbrinar els trucs dels mags. Deixem que ells ens facin creure l’increïble i que ens sentim enganyats sense ganes de buscar la solució a cada demostració d’habilitat. Perquè el més important, en una societat tan estressant com la que vivim, és no voler entendre res més que el que veiem. I creure, una vegada més, que nosaltres som una part de la màgia que ens fa creure que, en realitat, tots els moviments de la societat estan revestits d’una part de màgia, en molts casos malèfica, que és l’únic sistema per mantenir expectants milions de persones sense que ens revoltem.

En una societat com l'actual, no és necessari entendre res més del que veiem

La màgia de la màgia