Calen pactes amplis i estables. En cas contrari, cada ple es pot convertir en un drama i projectes ben treballats i amb una gran feina al darrere poden acabar a la paperera

Des de la posició d’observador, amb algunes tasques d’assessor d’alguns ajuntaments, he seguit la política de pactes de tots els partits, molt especialment en l’immens territori de la Catalunya Central o interior. Veig que per a alguns disposar o no de majoria absoluta no els preocupa en especial. No ho comparteixo, ben aviat s’adonaran de la inestabilitat i pèrdua de temps i oportunitats que això suposa. En el meu cas, he governat un municipi durant quaranta anys, sempre amb majoria absoluta: els primers anys, amb pacte i els vint-i-vuit anys següents, amb majoria absoluta. Sense cap mena de dubte, de tenir o no tenir majoria absoluta se’n pot derivar un 40% o 50% més d’efectivitat en tots els sectors i àrees. M’explico. Una de les prioritats d’un nou govern és redactar i aprovar un pla de govern per als quatre anys de mandat. Aquest pla és una peça fonamental per indicar on destinar els esforços organitzatius, personals i econòmics de l’Ajuntament. És un pla factible si ha estat redactat amb coneixement de causa i amb un suport d’una majoria absoluta al darrere. Si no es té, res del que s’hagi proposat pot tenir la seguretat de ser dut a terme. En qualsevol moment es pot qüestionar i fer retirar per una majoria alternativa a la del govern. En un instant pot anar a la paperera una immensa feina feta per part de polítics, tècnics i personal de l’Ajuntament i d’altres administracions si ha estat el cas. Aquests dies, tots els consistoris estan preparant el ple del cartipàs per aprovar l’organització interna, al mateix temps que les dedicacions de cada càrrec, les retribucions que tindran i les indemnitzacions que es concediran. També es proposa la constitució de la junta de govern, una mena d’equip reduït de l’equip de govern per resoldre els temes ordinaris no destinats al ple. Aquí també hi figura un important punt com és el de si es traspassen competències del ple a la junta de govern per donar-li més competències i operativitat. Molt bé, preparar tot aquest entramat suposa posar els fonaments de l’organització interna de l’Ajuntament per poder començar amb bon peu. Tota la feina feta pot acabar en un no-res si la majoria de l’oposició s’hi posa en contra o modifica el contingut com per desmuntar la lògica que contenia. Aquí tenim una primera batalla que pot acabar en desastre per no disposar de la majoria suficient per garantir la seva aprovació. Però tot seguit hi ha un munt de temes que precisen d’una llarga i intensa dedicació acompanyada de reunions a tots els nivells, amb particulars o amb altres administracions, que una vegada madurada i completada la tramitació s’ha de portar a comissió i al ple. Si l’equip de govern, en minoria, no ha teixit tota mena de complicitats i treballs amb l’oposició, en un instant pot quedar tot en castells en l’aire. Res més frustrant que veure una immensa feina feta que acaba a la paperera. I sí, parlem de projectes, però cada any s’han d’estudiar, negociar i proposar les modificacions de les ordenances, amb apujades de quotes o canvis en alguns aspectes. Altra volta, tot dependrà de si hi ha entesa o no amb l’oposició. Posar-ho tot en el cistell de si un grup dirà que sí o un altre s’abstindrà és massa arriscat. Massa incert com per dedicar hores i dies a una feina que no se sap si acabarà bé. I lògicament el mateix passa amb l’eina fonamental d’un Ajuntament: el seu pressupost. Un altre efecte negatiu és evitar grans projectes, grans canvis o grans embats per no tenir garantits els resultats. Imaginem qualsevol d’aquests municipis que ha arribat a la conclusió que ha de modificar o redactar un nou POUM (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal). Sense una majoria absoluta al darrere és millor ni plantejar-ho i encara menys iniciar-ho. Es pot convertir en un autèntic viacrucis d’impossible final. El mateix cal dir, per altres temes urbanístics, o de grans infraestructures, equipaments i serveis. S’ha complicat tot tant en el nostre país que haver de negociar amb l’ACA, amb Carreteres, amb Urbanisme o amb altres organismes de la Generalitat es converteix en una carrera d’obstacles, on el temps, la constància i la viabilitat són essencials. Si a tot plegat hi afegim la inseguretat que els acords presos siguin o no ratificats en ple suposa un evident interrogant. En resum, tenim una Llei de Bases de Règim Local (LBRL) prou eficient, però que també mostra clares deficiències en alguns aspectes. Dona amplis poders als alcaldes i facilita la gestió mitjançant l’existència de les juntes de govern, però, com és lògic, reserva al ple els grans temes. I si en els grans temes l’equip de govern no compta amb la majoria absoluta, cada ple es pot convertir en un drama. D’aquí la necessitat de pactes, amplis i estables. Si algun grup prefereix quedar-se fora de l’equip de govern, com a mínim, ha de garantir un suport a l’acció de govern. Si no és així, aquell Ajuntament navegarà sense timó o amb la brúixola espatllada. I els anys passen amb una rapidesa increïble quan es tracta de tramitacions de temes importants, molts dels quals es compten per anys, no per mesos. És per això que parlo de les majories absolutes com a bé suprem per a una àgil, eficient i diligent gestió pública.

Calen pactes amplis i estables. En cas contrari, cada ple es pot convertir en un drama i projectes ben treballats i amb una gran feina al darrere poden acabar a la paperera

La majoria absoluta com a bé suprem