La qualitat democràtica de cada persona i col·lectiu es demostra amb la tolerància a la discrepància

Sabreu si algú té sentit de l’humor no pas per si és capaç de fer bromes sobre ell mateix, que això és fàcil, sinó per si és capaç d’encaixar bé els acudits dels altres. No és senzill, i costa més com millor sigui l’acudit, perquè et descobreix les vergonyes. Polònia en fa una classe magistral cada setmana. De la mateixa manera, la qualitat democràtica de cada persona i col·lectiu es demostra amb la tolerància a la discrepància que permet en el seu entorn. Com més proximitat, més costa ser indulgent, però també té més valor: demostra obertura i solidaritat i tot d’atributs sens dubte positius. No va ser el cas de PP i Ciutadans als Premis Ciutat de Barcelona. Els discursos dels guardonats no van passar per alt que aquell mateix dia havíem vist declarar un exconseller i un exvicepresident al Tribunal Suprem i van desitjar la seva llibertat i es van recordar de les famílies. Al marge de la política, em sembla un gest humanament decent. Igual com tantes vegades, al llarg d’aquests 493 dies de presó preventiva, tanta gent hem pensat: soc aquí (un paratge idíl·lic, un dinar familiar, una obra de teatre) mentre hi ha presos polítics engarjolats injustament perquè se la van jugar per nosaltres. Els representants polítics de PP i Ciutadans no ho van poder suportar. Van aixecar-se a mig acte i van marxar. No és només un gest de mala educació, és una falta laboral com a assalariats públics i és d’una intolerància extrema, inacceptable en política. Això davant de les principals personalitats de la cultura i la ciència! Estaven censurant la ideologia d’un doctor que ha avançat en la detecció de la metàstasi de còlon i un altre que ha descobert un exoplaneta al servei d’institucions públiques. Seria ridícul si no fos preocupant. La gesticulació i la falta de respecte són la seva divisa. El fons és radical –i alguns tuits d’Albert Rivera mostren directament set de venjança–, però és que també estan enterrant les formes. En la conversa entre Inés Arrimadas i Irene Montero a La Sexta, la líder de Podemos, amb intel·ligència, li retreia l’actitud rottweiler: “No intentis ridiculitzar-me”, “per què em parles amb aquesta prepotència?”. Perquè en comptes d’aportar arguments, actuen com a pinxos. El gest sempre és de menyspreu; les idees, taxatives. No hi ha opcions per al debat i per al matís, només per a l’eslògan. Perquè l’extrema dreta no aspira al diàleg, sinó al pensament únic –i si no, et llancen als jutges–. Si són mal educats dins les institucions, què hem d’esperar que passi al carrer.

La qualitat democràtica de cada persona i col·lectiu es demostra amb la tolerància a la discrepància

La mala educació