La gravetat d'un servei indigne abona una realitat tant o més greu: la normalització del caos

Si tinc algun argument, soc dels que malpensen. Recordo que, quan formava part de l’equip de 300 –un programa de divulgació històrica de TV3 en el qual abordàvem l’evolució del país en els últims 300 anys a partir de diferents temàtiques–, els especialistes que intervenien en el capítol dedicat a l’economia explicaven que el potencial econòmic de Catalunya és tan fort que incentivar des de l’Estat aquesta capacitat evident debilitava Madrid, la capital, situada geogràficament lluny d’Europa, sense mar i sense port. Una mirada que no té cap sentit si entenem que els estats fomenten els seus espais de valor per a un bé propi i de tothom i alhora incentiven inversions en les zones més desafavorides perquè tinguin opcions per funcionar. Però segurament, aquesta lectura de consens dels que hi entenen explica que l’Estat espanyol no ha funcionat així des de fa segles. I pot explicar, també, la històrica desinversió a Catalunya. I, evidentment, en la xarxa ferroviària. Una manera de capar Catalunya. Però tot plegat se’ls n’ha anat de les mans. I els trens han col·lapsat. I la gravetat d’un servei indigne abona una realitat tant o més greu i profundament preocupant: la normalització del caos. M’explico. Pel que he observat des de fa anys, de primera mà i a través de familiars i amics, els usuaris hem passat d’emprenyar-nos i d’indignar-nos pels retards a obrir un Excel mental individual que desplega un càlcul de les possibles solucions que ens permetin complir les nostres obligacions diàries, digues-li feina, digues-li anar a classe, digues-li poder ser a un examen important o digues-li visita mèdica ineludible. O sigui, hem passat de sulfurar-nos a calcular marges d’error per sostenir el dia a dia. A buscar solucions que haurien de ser excepcionals però que, malauradament, han passat a ser habituals, diàries: sortir molt abans de casa, demanar els fulls d’incidències per justificar els retards, avisar a casa, a la feina, a l’escola, l’institut o la universitat, als hospitals i als centres d’atenció primària. L’excepcionalitat convertida en normalitat. La consolidació d’un conformisme que passa a ser endèmic. Una resiliència precària. Una malaltia social invisible que ens adorm col·lectivament enmig d’una desconfiança creixent en els serveis públics, que són els que ens haurien de sostenir. Una desconfiança absolutament comprensible però que és un dels femers en el qual l’extrema dreta remena la merda que els dona vots, on ven que la seva opció política és l’expressió d’un esclat social necessari que, personalment, desitjaria que s’expressés d’una manera ben diferent.

La gravetat d'un servei indigne abona una realitat tant o més greu: la normalització del caos

La malaltia invisible