Cobrir un ple de l’Ajuntament de Ripoll és tota una penitència, en cas que vulguis explicar-lo mitjanament bé, des d’una equidistància allunyada de bonismes, correccions polítiques o clientelismes

James Prescott Joule va dir alguna cosa semblant que l’energia ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Com que de física hi entenc tan poc com de química, d’automobilisme o de la vida, faré veure que m’ho crec, tot i que en realitat me la bufa com es generi l’energia. Els plens de l’Ajuntament de Ripoll tampoc sé massa bé si es creen o es transformen, però el que està clar és que s’autodestrueixen a cada sessió. Això sí, d’energia no se’n troba a faltar. A diferència d’unes dècades enrere, ara mateix qualsevol dia entre setmana a 3/4 de 12 de la nit és gairebé impossible de trobar-hi activitat de cap mena. En canvi, si és l’últim dimarts d’aquell mes, i us voleu passar per la Sala Eudald Pradell de l’edifici consistorial, és fàcil que hi trobeu una festa en forma de sessió plenària. Tots els regidors afirmen ser-hi per servir a Ripoll, tot i que sovint la sensació que em dona és que, com en el cas de Prescott Joule, ens els haurem de creure. M’agradaria dir que em vaig aficionar al periodisme perquè havia llegit l’A sang freda de Truman Capote, i em va captivar la seva manera d’explicar minuciosament els assassinats de la família Clutter a Holcomb (Kansas). En realitat els meus referents van ser el fotoperiodista Peter Parker, més conegut com a Spiderman; Clark Kent, àlies Superman, i també Tintín. La meva escola no va ser cap universitat, sinó EL 9 NOU de finals dels anys vuitanta i principis dels noranta, els fanzines Fimosis i El Forat, o les converses amb Pep Terrades i la família Espuny-Sebastian. Tot plegat no em dona dret a res, però com que visc a Ripoll des que hi vaig néixer, penso que algú que coneix el territori és qui l’hauria d’explicar. Sovint costa, sobretot perquè segons allò que diguis sempre hi ha un analfabet a l’aguait per dir-te que estàs a favor de l’alcaldessa. O bé en cas contrari, t’apareix un hooligan identitari per retreure’t tot el contrari. Cobrir una notícia és fastigosament fàcil quan es tracta de reproduir una roda de premsa, o encara millor, una nota de premsa, que ni tan sols et demana de ser-hi present. Però un ple de l’Ajuntament de Ripoll és tota una penitència, en cas que vulguis explicar-lo mitjanament bé, des d’una equidistància allunyada de bonismes, correccions polítiques o clientelismes. En el ple de dimarts es va proposar canviar la data de les sessions a dilluns a la mateixa hora, i la discussió es va perllongar durant tres quarts d’hora. Si tinguéssim una màquina del temps per viatjar a 2009 –en realitat l’agafaria per anar a molts altres llocs abans que a aquell any– ens adonaríem que al ple de juliol, els regidors de Ripoll van discutir el canvi d’hora de les sessions, perquè Núria Charques, de CiU, pogués compaginar-ho amb la seva feina com a secretària de l’Ajuntament de Ribes de Freser. Uns mesos més tard es va aprovar que l’inici fos a les 8 del vespre en lloc de les 9. Posteriorment, es va canviar l’inici a 2/4 de 8, teòricament “per conciliar la vida familiar” i acabar abans les sessions. Anys abans es van passar de dilluns a dimarts, amb discussions mínimes. Ara, es discuteix fins i tot la marca del paper de vàter. I el poble no només no els ho compra, sinó que vota en sentit totalment contrari a tot l’esforç energètic que realitzen. Enhorabona, fills.

Cobrir un ple de l’Ajuntament de Ripoll és tota una penitència, en cas que vulguis explicar-lo mitjanament bé, des d’una equidistància allunyada de bonismes, correccions polítiques o clientelismes

La marca del paper de vàter