Els trets finals que acabaren d'esmicolar la bona reputació van ser els de l'elefant de Botswana. Aquests dies, uns i altres es venten les seves descarnades baralles i vergonyes al Parlament Europeu

Es diu que la mala reputació és una càrrega lleugera d’aixecar, pesant de transportar i molt difícil de descarregar. Actualment, la marca Espanya té una mala reputació guanyada a pols per uns quants alts responsables que a tots ens perjudica, malgrat que no tots en puguin ser conscients. I si una persona o un concepte com la “Marca España” agafa mala reputació, pateix el que diu la dita. La cosa és molt més greu, la davallada a l’infern és més pregona quan el punt de partida no era neutral, ans al contrari, es gaudia de la millor reputació, del millor concepte de què es podia disposar en l’escala de valors i un reconeixement internacional unànime. En mig segle, l’ascens i la caiguda de la reputació espanyola ha estat digna de configurar un assaig similar al preuat The rise and fall of the great powers, de Paul Kennedy. Els 50 anys que van des de la mort de Franco fins al 2025 ho consideren. Una Espanya de moda que després d’una dictadura estrenava pacíficament democràcia de la mà d’un jove rei, malgrat que algunes nacions haurien preferit una república i, tal com va advertir Adolfo Suárez, si s’hagués votat no tindríem monarquia. Finalment, aquests grans estats van pensar que si Anglaterra tenia la seva Isabel II, també una nació carregada d’història imperial podia tenir el seu Joan Carles I. Vam votar la monarquia, el 1978, inclosa en la “Constitución que nos hemos dado entre todos”, que ens serviria, ens deien, per trencar amb el passat. Estàvem de moda. El 1980 Joan Antoni Samaranch va començar els seus 21 anys de presidència del COI, i gràcies a això vam gaudir dels inoblidables Jocs Olímpics de Barcelona 92, on també esportivament vam batre rècords. El 1987 Mayor Zaragoza va passar a dirigir la Unesco. Tant de moda estàvem que si el papa Joan Pau II hagués mort en l’atemptat del 13 de maig de 1981, festa de la Verge de Fàtima, probablement hauria sortit elegit un papa parlant castellà, sense haver d’esperar-ne un d’argentí. El 1982, malgrat que Felipe González sentenciés que “OTAN, de entrada no”, hi entràvem. González, que després ens ha demostrat que també era un vivales i podia canviar de conviccions, ens ho va fer ratificar en referèndum el 1986. El rei, amb tots els afers tapadets pels serveis secrets, ben regats de diners públics i protegit per la caverna mediàtica que tot ho sabia i tot ho callava, ens mostrava la família feliç amb dona i canalla ben avinguts al Palau de Marivent, un palau que els polítics balears havien usurpat a qui n’hi havia legat, per complaure el Borbó. Casava filles i fill. La revista Hola enfeinada, el poble distret. Més endavant el gendre Urdangarin els va servir de boc expiatori. Començaren les esquerdes a la bona reputació quan el 1994 Roldán, director de la Guàrdia Civil, esdevenia un lladre fugisser. Quan a redós de la caiguda de les Torres Bessones un Aznar prepotent ens feia entrar el 2003 a la guerra de l’Iraq, que ens va comportar l’atemptat de Madrid. Quan a una ministra Dolores Delgado se li escapava davant l’inefable Villarejo –cap de colla de les pudents clavegueres de l’Estat– el relat de les trapelleries amb menors a Cartagena d’Índies, dels alts jutges i fiscals espanyols. Molt edificant tot. Els trets finals que acabaren d’esmicolar la bona reputació van ser els de l’elefant de Botswana en plena pandèmia. La Corina i els 65 milions d’euros que es disputaven rei i amant als tribunals de Londres. També com van entomar l’1 d’octubre de 2017, a cops de porra i violència desfermada de l’Estat prepotent contra pacífics votants, allò que al Regne Unit o el Canadà s’arranjava amb referèndums acordats. Les actuacions del Tribunal Suprem, hereu del “atado y bien atado”, contra els que es quedaren aquí, i les ficades de pota i rectificacions de Llarena contra els de fora, un altre desprestigi. Els enormes casos de corrupció dels dos partits que s’alternen al govern i les defraudacions fiscals de l’emèrit, fugit a Abu Dhabi, també carregaven el sac de la mala reputació tan lleuger d’aixecar. Les darreres revelacions dels escàndols de Bárbara Rey, domadora del nostre rei i del seu Cristo, o les del cap de la Policia de Madrid contra el blanqueig dels narcos, amb més de 20 milions emparedats a casa seva, a més dels Lamborghini i altres luxes, també ajuden a aquesta pèrdua reputacional. I en l’esport, similar. D’ençà que gaudim o patim dels iPhone i les xarxes socials, totes les trampes, totes les accions sospitoses dels àrbitres donant suport aquí i a Europa al Reial Madrid, estan a l’abast de tothom. Tots han copsat com d’antiesportiu és Vinícius. I darrerament ja tots els nans li creixen al Florentino. Els veïns per la fressa del Bernabéu, el regal de l’aparcament aturat pels jutjats, el 0-4 dels nostres joves enfront de les seves figures, el ridícul de l’absència per emprenyada en la festa de la Pilota d’Or, qüestionant uns periodistes internacionals mentre els d’aquí li comencen a perdre la por que els castigui a passar fam si no el complauen. El mes passat va fer la volta al món la terrible tragèdia del País Valencià que evidenciava la incompetència dels seus polítics electes, juntament amb les greus picabaralles amb els de Madrid. Allà on supuren el president Sánchez i la guerra judicial contra la seva dona, els problemes de Koldo-Ábalos i el PSOE, els del fiscal general a qui el Suprem –el mateix del Procés– fa escorcollar el despatx per la Guàrdia Civil. Un PP corrupte, amb Ayuso i el seu xicot desfermats, i una caverna mediàtica callant el que no els convé i amplificant el que interessa als seus amos. Com repetirà Satanàs aquest Nadal als Pastorets, “la discòrdia ja és entre ells”. Tot plegat fa un totum revolutum que ni en les pitjors repúbliques bananeres es podria trobar. Repúbliques com Cuba, Veneçuela, Argentina, hereves dels usos i costums atàvics dels poders castellans que els dominaren i ensinistraren segles enrere. Nogensmenys, els altres 26 països de la UE veuen esmaperduts com els espanyols fa temps que traslladen i es venten les seves descarnades baralles i les seves vergonyes internes al Parlament Europeu, un camp de batalla més per a ells. Carreguem la feixuga mala reputació. Ens pot costar 50 anys més de descarregar i netejar. I aquests pecats dels poderosos, tots alts poders de l’Estat, principalment empadronats a Madrid, els paguen i pagaran més els perifèrics que els mantenen al bell mig de la pell de brau que els mateixos malfactors. I així ens va i ens anirà.

Els trets finals que acabaren d'esmicolar la bona reputació van ser els de l'elefant de Botswana. Aquests dies, uns i altres es venten les seves descarnades baralles i vergonyes al Parlament Europeu

La marca Espanya, en declivi