La Maria de Ca l’Ylla
“Avui és el dia”, es diu la Maria. És un vespre d’hivern, d’aquells que recordaran els de la meva edat: aquella quietud, aquella grisor, aquell fred glaçat, aquella boira silenciosa i assoladora que tot ho emplenava… La dona menuda entra al rebost, es mira la garrafa de vidre rodona, l’agafa amb cura, la posa sobre la taula i en treu i en posa el tap de suro arrossinat i humit, que mai no perd l’aroma de vi. Després la duu a la pica i hi passa aigua. A fora s’ha fet fosc, la boira gebradora, cridada pel llum de la bombeta de la cuina, s’arrapa suplicant al vidre de la finestra. “Sí, avui és el dia”, es repeteix la Maria; va al rebedor, despenja l’abric, fica una mà a cada butxaca i es posa els guants negres de llana.
El que us escriu el recorda bé, aquell vespre. Quants anys tenia jo?, no us ho sabria pas dir, posem-n’hi 6, o 7, a tot estirar. Faig números, va, ja tinc la data, hivern de 1955. Res, 70 anyets, un obrir i tancar d’ulls. Vivíem al carrer Morgades de Vic, en una casa amb jardí i horta, en deien el Portal, una abreviatura. De fet, era el Portal de Sant Joan, la porta d’entrada d’una antiga muralla. Us en vaig parlar en l’escrit “Les prunes del Portal”. Ja feia un munt d’anys que la Maria traginava per casa. Era el 1921 quan els avis l’havien llogat per a minyona. Era una noieta, ella en tenia 17 i només 6 el meu pare; la mateixa edat que jo tenia aquella vesprada. La Maria havia nascut a pagès, el 1903, a la Caseta del Vinyets, un petit mas del terme de Gurb.
Seguim-la, la Maria; no és pas el primer dia que el fa, aquest camí, millor que ho fem de ben a prop, que no se’ns perdi, que hi ha molta boira i ella és menudeta. La màniga de l’abric, el guant negre ben arrapat al coll de la garrafa i el caminar lleuger, com si tingués pressa, com si no volgués ser vista. Trenca a l’esquerre, pel carrer de Verdaguer, cap a la plaça de l’Estació. Els de Can Vilaró, el magatzem vinater, que ja la coneixen, li omplen la garrafa amb quatre litres de vi negre. Sense treure’s el guant es fica la mà a la butxaca, treu el petit moneder i amb dificultat va traient les pessetes. Paga, s’acomiada amb un “adeu-siau i bona nit”, una rialleta i ja és al carrer. No les té totes, vetlla per l’economia de la família, no vol que la vegi el burot, el funcionari municipal que té la caseta a la cantonada del carrer de Verdaguer –on ara hi ha la Ford– i que li cobrarà les dues monedes foradades de dos rals; l’impost per entrar a Vic els quatre litres de vi. Està convençuda que la paret protectora, el braç dret ben penjat, el cos menut, la foscor i la boira faran invisible la mercaderia.
Si l’anem seguint veurem com la dona s’arramba i s’arramba, fins que el vidre frega el caire d’un maó; serà llavors quan sentirem el cataclinc traïdor en la boirosa fredor. Un drama! La garrafa esmicolada i el vi de taula, que havia de durar tants dies, vessat per terra. El burot d’aquell dia, que de tant veure-la passar també la coneix, no tan sols no fa els ulls grossos sinó que surt de la caseta, l’ajuda a collir els vidres i li demana: “No t’ha pas tallat, padrina?”. La Maria s’ha equivocat, aquest no ha estat el seu vespre.
Josep Rierola, el parent poeta, li dedicà unes paraules el dia de la festa homenatge amb motiu de complir-se els 50 anys de conviure amb nosaltres; era l’últim dia de febrer de 1971. Li deia en Josep: “Ets la biga més ferma de la casa, tan menuda com ets i tot ho emplenes, amb l’incansable feinejar tan aviat ets aquí com allà; però avui volem que facis festa i que reposis del teu tragí; vine amb nosaltres, Maria, i seu aquí…”. Sabia bé el que deia, el poeta. A l’escenari de Ca l’Ylla, la Maria va representar tots els papers: el de minyona, el de mare, el de tieta, el d’àvia. Sense haver-ho llegit mai intuïa el que diuen els que pensen, sabia prou bé què és el “ser” i què és “l’estar”; que en aquest món hi som, però també hi estem.
La Maria va morir un dia del mes de novembre de 1994, tenia 91 anys i en feia 73 que havia arribat a casa. Tinc l’esquela als dits, a dalt posa: Maria Aguilà i Reixach i a sota, entre cometes: “Maria de Ca l’Ylla”. Sense aquest afegit hauria estat una esquela anònima, els seus cognoms ningú no els coneixia.