Ara que acaba de començar un nou curs, vull aprofitar aquest espai per fer un homenatge a tots els professors que han deixat la seva empremta en les nostres vides i, molt especialment, i en aquest cas particular, a la Maria de màquina

Així és com li dèiem: “La Maria de màquina”. Era la nostra professora. Professora d’extraescolars, per a més senyes. Professora d’una assignatura que, a mitjans dels anys 90, just en aquell moment en què els ordinadors començaven a treure el cap en les nostres vides, semblava condemnada a l’extinció: aprendre a escriure a màquina. Recordaré tota la vida l’aula lluminosa a on fèiem les classes. Els pupitres individuals, la pissarra verda, el silenci tan sols trencat pel martelleig de les tecles. La visió del pati de l’escola a l’altra banda de les finestres, els crits dels qui feien extraescolars de bàsquet o futbol, els fulls sobre la taula que havíem de copiar sense mirar les tecles. I, per descomptat, la quarantena de màquines Olivetti antigues (potser dels anys 50 o 60) que cada dia ens rebien servils per continuar amb les nostres lliçons. I la Maria, mestressa i capitana d’aquell espai, que seguia l’evolució de cada un de nosaltres amb amabilitat, generositat i fermesa. Sempre amb un somriure. Sempre animant-nos a practicar una mica més i a fer-ho una mica millor que el cop anterior. La Maria, que tant ens feia copiar textos administratius (perquè així ho marcava el currículum a seguir) com ens deixava entre les mans un grapat de grans poemes catalans (El virolai, La santa espina, La vaca cega... Si en vam arribar a teclejar, de versos!). I en cada data assenyalada, la proposta de copiar un text ple de tendresa com a regal per als nostres pares, avis, germans i resta d’éssers estimats. Hi havia un currículum oficial, sí; ho heu llegit bé. Hi havia un currículum oficial perquè l’assignatura en realitat formava part (si algú hagués volgut seguir) d’un curs més ampli de secretariat. Un curs en el qual hi havia assignatures com taquigrafia, correspondència comercial o arxiu i organització administrativa; les últimes reminiscències d’una formació que, dècades abans, en una època en blanc i negre, havia estat en voga, especialment entre les dones, com una oportunitat per poder accedir a feines d’oficina, llavors cobejades com a respectables i ben remunerades. L’ensenyament complet de mecanografia durava quatre cursos. I encara ara recordo l’individu seriós i amb aparença de jutge irascible (tan diferent de la Maria!) que venia a examinar-nos cada juny. Es feia seva la nostra aula i ens anava fent passar, de dos en dos, per comprovar la nostra velocitat i les faltes que fèiem, mentre s’assegurava que no miréssim el teclat. Del seu veredicte oficial depenia poder passar, o no, al curs següent i obtenir, al final dels quatre anys, el títol tan llargament perseguit. Els companys de la resta d’extraescolars a voltes ens miràvem per sobre l’espatlla, com preguntant-se què hi fèiem allà, dues tardes a la setmana, aprenent a teclejar en màquines d’escriure antigues que ja llavors tothom veia com artefactes del passat. Vist en perspectiva, però, deu haver estat una de les formacions més útils que he fet a la meva vida. Per una banda, aquell futur utòpic que ens esperava més enllà del 2000 ens va portar un gir de guió del tot imprevist: amb la consolidació d’aquells nous aparells anomenats “ordinadors”, l’habilitat de saber escriure en un teclat (ràpid i bé) es va convertir en una necessitat que es va estendre ràpidament a totes les professions. Per l’altra, tenint en compte les desenes de milers de pàgines que he escrit al llarg de la meva carrera com a escriptora, no em vull ni imaginar quant hauria tardat sense aquelles nocions de mecanografia que la Maria de màquina em va ensenyar. Potser m’hauria passat tota la vida escrivint a mà en una llibreta, sense atrevir-me a deixar-ho llegir mai a ningú. Potser ara no estaria escrivint aquestes paraules i vosaltres no les estaríeu llegint. Ara que acaba de començar un nou curs, vull aprofitar aquest espai per fer un homenatge a tots els professors i professores que han deixat la seva empremta en les nostres vides i, molt especialment, i en aquest cas particular, a la Maria de màquina. Mil gràcies per tot, Maria!