La memòria de l’Alzheimer
D’anar a córrer ara se’n diu fer running; de marxar de vacances per Nadal, desconnectar; de compartir pis, coliving, i d’anar a fer un quinto, socialitzar. El món canvia, però de l’Alzheimer malauradament se’n continua dient Alzheimer. El diagnòstic d’aquesta cruel malaltia, amb la qual gairebé tothom ha hagut de viure o conviure de prop o de lluny, és un impacte emocional. El cineasta Dani Feixas, a partir de la seva pròpia experiència familiar, ho va retratar amb sensibilitat a Paris 70, un curtmetratge llorejat amb desenes de reconeixements que homenatja els malalts, però sobretot els cuidadors que els acompanyen en un camí sovint ple d’incerteses i pors.
Aquest camí, ara, sembla que es pot començar a desembardissar. Això, almenys, és el que suggereix la neurocientífica Susan Greenfield, que ha patentat un test per detectar i curar l’Alzheimer. Ho explicava la setmana passada a La Vanguardia: d’aquí a poc temps anirem a la farmàcia, ens farem un test i si ens surt positiu ens en faran un segon de més específic per confirmar amb precisió quan començarà la pèrdua de memòria. I quan això succeeixi, diu, ja existirà una medicació per frenar la neurodegeneració abans que la patim. De tan fàcil sembla un conte de fades. Si li haguessin explicat així al meu pare segurament hauria dit “bueno, bueno”. Que és una manera de dir sense dir. Com en aquelles pel·lis de cine mut en què s’entén tot sense dir res. Que no s’ho hauria cregut, vaja.
I, segurament, hauria tingut raó. El “bueno, bueno” ve a dir que la realitat, encara que ens agradaria que fos màgica, no ho és. L’Alzheimer pot afectar tothom. Ningú és immune. I, ara mateix, no té cura. L’aprovació de fàrmacs clínicament efectius per fer-hi front requereix temps. S’hi treballa des de fa anys, però en fan falta més. Quan tenim pressa tot ens sembla massa lent. Per això ens sedueix que algú digui que la solució està al caure. Això és positiu perquè obre expectatives. I les expectatives són un motor per generar esperança. Ara bé, si no es compleixen, i té pinta que no es podran complir, solen provocar frustració.
Per això està bé tocar de peus a terra. Com fa Núria Ribas, una senyora de 65 anys diagnosticada d’Alzheimer. No sé qui és. No sé com és. I no sé on viu. Però hi empatitzo perquè, acompanyada de les seves filles, Judit i Eva Capdevila, fa unes setmanes va compartir la seva història amb els lectors d’EL 9 NOU. I totes tres, mare i filles, explicaven que quan van conèixer el diagnòstic van decidir parlar de la malaltia des del primer moment i fer-ho sense por. Viuen el present i confien en el futur. Integren una legió de persones invisibles que són capaces d’explicar en primera persona què és l’Alzheimer, com afecta a qui el pateix i com condiciona els qui estan al costat. Perquè ho han viscut, ho viuen, hi han conviscut i hi conviuen. Aquestes persones, herois de carn i ossos, són la memòria de l’Alzheimer, una malaltia que voldríem oblidar perquè fos passat però que encara recordem perquè és present.