El documental d'EL 9 TV sobre Sau retrata una història de gent anònima, d'estretors, de sacrificis i d'injustícies. Era necessari fer-lo i és necessari veure'l

L'expressió pantà de Sau és polisèmica. Remet a moltes idees. Sau és un indret turístic, un lloc emblemàtic, un espai natural i el termòmetre de la sequera a Catalunya. Però també és memòria. La memòria dels que hi vivien, dels que en van haver de marxar, dels que hi van arribar, dels que hi van patir i dels que fins i tot hi van morir. Perquè, en la construcció de la colossal presa de Sau, en què van arribar a treballar un miler de persones en condicions precàries i jornals de sol a sol, va morir-hi molta gent. No hi ha xifres oficials, però es creu que més d'una cinquantena de persones van deixar-hi la vida. El règim franquista i l'empresa que executava les obres sempre van intentar tapar-ho. El documental Sau, la memòria submergida, una producció d'EL 9 TV i La Xarxa dirigida per Ot Burgaya, ara hi posa llum en el que és un homenatge a la gent de Sau, però, també, un necessari acte de justícia que deixa una sensació a mig camí entre l'emoció, la tristesa, la nostàlgia i també la ràbia. Ràbia perquè en la construcció del pantà, un projecte pel qual el règim franquista treia pit, no es tenia cap respecte per la vida de les persones. De fet, potser no es reclutaven persones, sinó només mà d'obra. Gent que treballava en unes condicions gairebé d'esclavatge. És colpidor el testimoni de Josep de Santos quan explica que el seu pare, a qui van destinar al magatzem, descarregava sacs de pòrtland posant-se'ls a l'esquena. El pòrtland era tan calent que li cremava la pell. Al vespre, la seva mare, perquè l'endemà pogués tornar a treballar, li havia de curar les ferides amb aigua, vinagre i sal. "Era el mateix que es feia per curar el bestiar", rememora. Però ningú es podia queixar. I quan hi havia accidents i moria gent, que passava cada dos per tres, es mirava cap a un altre cantó. No es volia que constés enlloc que havien mort en la construcció d'un pantà que va suposar, també, un xoc emocional col·lectiu, com un laboratori de les tensions entre autòctons i nouvinguts que sacseja la nostra societat. D'una banda, va ser un xoc per als que hi vivien i es van veure obligats a marxar-ne perquè l'aigua va ofegar les cases i els paisatges i, de l'altra, també per als que no hi residien i van anar-hi a treballar amb perfils molt dispars. Uns i altres sovint es miraven de reüll. A Sau, treballant, hi havia presoners, però també gent que hi anava a parar gairebé per casualitat. És el cas de Félix Jurado, que hi va arribar des de la província de Còrdova i que va deixar escrit com ho va viure. El seu relat, a través d'una veu en off, posa la pell de gallina. És el cru retrat d'un moment històric que, des de diferents òptiques, complementen testimonis com els de Mila Martínez, Manel Fructuoso, Nuri Expósito, Àngel Márquez i molts més. Les intervencions de tots ells ajuden a posar llum a una història que té moltes mirades i, també, algunes contradiccions. Perquè tothom hi va patir, però ningú se'n desenganxa. El vincle emocional amb la vall de Sau, i amb tot el que representa, és molt fort. Tots ells s'emocionen i emocionen parlant de Sau, una història de gent anònima, d'estretors, de sacrificis i d'injustícies. Per això aquest documental no només calia fer-lo, sinó que també cal veure'l. En el fons és un acte de justícia.

El documental d'EL 9 TV sobre Sau retrata una història de gent anònima, d'estretors, de sacrificis i d'injustícies. Era necessari fer-lo i és necessari veure'l

La memòria del pantà