La història de la Roser és la de milers de dones de pagès que van viure els moments convulsos de principis i mitjans del segle XX

Fa molt pocs dies vaig tenir la fortuna (perquè em sento afortunada) que una persona que acaba de fer 100 anys volgués passar una estona amb mi compartint els seus records, alegries i penes, les seves cançons i rondalles, i la seva, ho he de dir, vitalitat. Va néixer a Sant Bartomeu Sesgorgues, al Cabrerès, població de la qual avui solament queda la parròquia i de la qual mai havia sentit a parlar. La seva infantesa i adolescència la va passar al camp, cuidant del bestiar i jugant amb els seus nou germans i els nens de la masia veïna. El dia a dia era normal, llevar-se molt aviat i anar a dormir com les gallines, treballant dur, molt dur, estar amb els pares i els germans i guardar les vaques matí i tarda, tot això més o menys amb 9 anys. Però va venir la guerra i quan m’ho explicava em deia que “van venir els dolents i tot es va esguerrar”, van haver d’amagar el pare durant tres anys perquè no se l’emportessin al front, explica que quan va sortir de l’amagatall no tenia res a veure amb l’home que hi havia entrat, estava prim, molt prim, blanc, molt blanc i a penes es podia posar dret. La meva mare, nascuda a Vic, sempre m’havia explicat que la gent que vivia a pagès havia passat millor la guerra que la gent de ciutat, suposo que era una visió una mica esbiaixada. El que em va contar la Roser, perquè es diu Roser, era que als camps no hi havia res, els ho van robar tot, que ella caminava per entremig per trobar alguna cosa de menjar que no haguessin vist i s’hagués quedat allà, i ja podeu comptar el que va passar amb el bestiar. Tot seguit després de la guerra es va casar i va continuar vivint a pagès amb els sogres, i allà va continuar treballant intensament, cuidant de la casa, del bestiar, sense aigua ni electricitat i va pujar els seus vuit fills. La història de la Roser és la de milers de dones de pagès que van viure els moments convulsos dels principis i mitjans del segle XX, sense oportunitats per escollir, sense cap mena d’estat del benestar, treballant de sol a sol, i ara quan escoltes el que expliquen ens donen una lliçó de força, resiliència, vida, optimisme i coratge. La Roser, que ara ha complert 100 anys, va aprendre a llegir i escriure tot just en fa vint, és a dir quan en tenia 80. Jo em pregunto de quina fusta estan fetes les persones com ella. No ha anat mai en tren i el lloc més lluny que ha trepitjat ha sigut Barcelona i Montserrat. Ella m’ha dit que sempre li ha agradat ballar, i perquè les cames no la porten, perquè si no ballaria. En el moment que la vaig conèixer, la vaig felicitar pels seus 100 anys i em va contestar a l’acte que encara no la felicités perquè encara faltaven tres setmanes, i que “avui hi ets, però demà no se sap”. Aquesta és per mi la memòria d’un poble, la que ens estem perdent, la que necessitem per entendre i saber qui som i d’on venim, experiències i vivències que no trobarem en els llibres d’història que ens donen la visió més formal i oficial en funció de qui els ha escrit. Amb la pandèmia van morir moltíssimes persones que haurien pogut aportar retalls de la seva vida personal, quotidiana i que junts amb molts d’altres ens podien deixar entreveure com érem col·lectivament, però ens els vam deixar escapar. Ara que la pandèmia està en una altra fase, penso que caldria esmerçar esforços per evitar que aquesta saviesa caigués en l’oblit. Aquest escrit és per a Roser Planella Vilalta, que viu a Santa Eugènia de Berga i que el 13 de desembre va fer 100 anys, però també va dedicat a totes les dones i homes que com ella han mantingut viva la memòria del nostre poble. He fet aquest article amb agraïment, amor, respecte i admiració a tota una generació que a poc a poc anem perdent i de la qual si no vigilem no ens en quedarà res.

La història de la Roser és la de milers de dones de pagès que van viure els moments convulsos de principis i mitjans del segle XX

La memòria del poble