La mestra, els Sopa de Cabra i els renecs
De nanos a col·le ens van fer aprendre a dir de carrerilla les preposicions en castellà, les capitals europees -inclosa la de Liechtenstein, Vaduz- i que la vista, l’oïda, el tacte, el gust i l’olfacte eren els cinc sentits. Dic eren perquè, avui, diria que no ho són. N’hi falten, a la llista. De sentits, n’hi ha més que els clàssics. Com a mínim, el comú, el del ridícul i el de l’humor. Importantíssim, el de l’humor. Per això, de la mateixa manera que a la canalla se’ls explica que 2 i 2 fan 4, que les arengades són sardines salades i que la iaia que es va menjar el llop de la caputxeta no era la sogra també se’ls hauria d’entrenar per a riure. Els nanos, com que no porten les màscares de la formalitat dels adults, tenen molt desenvolupat el sentit de l’humor: riuen, fan somriure, somriuen i fan riure.
Debatent sobre aquesta qüestió amb altres pares vam recordar la vegada que el nano d’un havia de començar a P-3 i a casa seva estaven expectants de quina mestra li tocaria. En confirmar-se la profe, al pare a casa es veu que se li va escapar algun comentari inapropiat que el nano, sense dir-ho, va retenir. I, el dia de començar el curs, quan el van anar a acompanyar a classe i la mestra el va sortir a recebre, el déu-vos-guard de la criatura a la salutació va ser: “El papa diu que estàs molt bona”. La mestra li va haver de fer repetir, la mare no sabia on amagar-se i el pare, mort de vergonya, va trigar mesos a tornar-se a deixar veure per l’escola. La canalla, com les esponges, ho absorbeixen tot.
I, a vegades, els criden l’atenció determinades expressions. Com la nena que, just abans de començar el curs, va sentir per la tele la notícia d’un concert de Sopa de Cabra al palau Sant Jordi. La peça arrencava amb el mític “Bona nit malparits!” de Gerard Quintana adreçat als fans. A la nena li va sorprendre la paraulota i, a casa, li van explicar que el grup es deia Sopa de Cabra i que iniciaven els concerts així. La cosa es va quedar aquí. L’endemà començava el curs amb aquell desfici de pares, mares, àvies, avis i germans de totes les edats cap a l’escola, sonava música, la mare va fer notar que era Sopa de Cabra, la nena va fer una associació d’idees amb el dia anterior i, a ple pulmó, va cridar: “Bona nit, fills de puta!”. La criatura va endevinar la salutació, però va equivocar el renec. Els pares van haver de respirar fons. Vàries vegades.
Aquests dos episodis, i a la conversa en van sortir molts més, il·lustren una espontaneïtat infantil que s’hauria de conservar. Els nanos són creatius per naturalesa, desacomplexats i interpreten la realitat a la seva manera. Potser per això expliquen que el pintor Pablo Picasso deia que l’aprenentatge uniformitzador limita la visió del món, imposa uns prismes socialment compartits i capa la creativitat infantil perquè, sense saber-ho, tothom neix artista, tothom neix actor i tothom neix amb sentit de l’humor. El que cal, de grans, és cultivar tots els sentits. I aprendre, perquè aquest s’adquireix amb el temps, a tenir sentit comú. El concepte el manllevo del malaguanyat periodista Carles Capdevila -com et trobem a faltar, Carles- quan deia que, avui, els pares llegim llibres sobre com educar els fills, anem a cursets de tota mena i els fem fer dansa, teatre, piano, taekwondo i futbol sala. Però, a vegades, ens oblidem de mirar-los als ulls, no recordem que avorrir-se també està bé i que cal jugar amb qualsevol pretext.
Perquè el joc, i això psicòlegs i mestres deuen teoritzar-ho millor, activa la imaginació. L’avantatge de la imaginació és que no té límits. Ens els posem nosaltres. Potser és per això que de nanos volem ser astronautes i de grans ens conformem en ser funcionaris. L’atreviment és una virtut infantil que perdem els adults. Els límits es construeixen artificialment. L’aventurer Albert Bosch, a l’acte dels 30 anys de la Consultoria Bosch, va parlar del fracàs invisible: el de les decisions que no s’han pres. I, en un context de competitivitat, l’èxit segur que és prendre decisions. Si van bé, celebrar-ho i, si no, tornar-ho a intentar. Amb un somriure això sí. Perquè de tots els sentits potser el més important és el de l’humor. Encara que no sortís en aquella llista que de nanos ens feien aprendre a dir de carrerilla.