La inversió xinesa al port de Chancay, al Perú, ja comença a rendir beneficis comercials, a més de geopolítics

La justa mesura de les coses deu tenir diversos components, un deu ser la relació de preu de cost-utilitat, però n’hi ha d’altres. Que l’aire que respirem, i que hem de mantenir net, sigui òbviament gratuït, no fa escàpol de com de vital ens és. Que gaudim d’una seguretat relativament elevada en funció del que passa a indrets desafortunats com Haití n’és un altre. Aigües netes, una bona sanitat i educació, podríem seguir fins a quasi l’infinit. En aquestes mesures del valor donat a les coses podem reflexionar sobre la importància del nou port al Perú, Chancay, bastit amb capital xinès per l’empresa Cosco, sota el control estatal habitual, que va inaugurar recentment el mateix totpoderós Xi Jinping al costat de la presidenta peruana. Notícia en mitjans periodístics mundials donat que la nova competència xinesa a la riba del Pacífic a Centre i Sud-amèrica preocupava enormement no sols els ports californians sinó el mateix president Biden. Fins i tot va sortir a la palestra un ministre peruà per aclarir que on s’ubica el port sempre seria terra del Perú. Qui repeteix el que hauria de ser obvi, demostra que no ho és tant. Però el que sobta de tanta repercussió és que mentre que la inversió inicial prevista era de 1.300 milions de dòlars i altres fonts eleven la xifra final prop dels 5.000 milions, aquestes quantitats del nou port al Perú queden al meu entendre molt curtes comparades amb altres de majors que passen més desapercebudes davant de l’enorme repercussió geopolítica que s’hi dona i que se li suposa. Comparem aquesta quantitat amb el que es va atrevir a sol·licitar l’inefable president Mazón –el del dinarot de quatre hores ben acompanyat en un reservadot sense cobertura– en els dies posteriors a la terrible tragèdia, més de 31.000 milions d’euros escopits a la babalà sense més detalls, que van ser contrarestats per l’anunci del president Sánchez d’un paquet d’ajuts als valencians de 10.600 milions. O la quantitat que s’intenta recuperar amb la singularitat fiscal catalana des del govern Illa que calculen en uns 13.500 milions d’euros cada any. Compte amb les dades Catalunya-Espanya. Perquè les despeses dels xinesos, en siguin mil o cinc mil els milions, realitzades puntualment i en un sol cop, ja comencen a rendir beneficis comercials a més dels geopolítics, per això ho han invertit. És a dir, amb la comparança entre Cosco Perú, màxim cinc en un any i prou, i el nostre dèficit fiscal dels tretze i mig, cada any i ja en portem molts d’endarrerits i n’albirem molts més en un futur mentre no ho solucionem, seria per Cosco com anar a comprar en aquests nous establiments xinesos on es pot trobar de tot, i almenys al començament a uns preus quasi de regal. Dic “almenys al començament”, perquè hem de ser conscients que un cop atrapats, un cop acostumats a dirigir-nos-hi per trobar de tot, i un cop s’hagin cruspit part de la competència, que no pot seguir aquesta oferta tan àmplia de productes i tan llaminera de preus barats, aquests comerços es podran rescabalar augmentant els preus i entrant ara sí en els lògics beneficis que qualsevol activitat en l’economia capitalista espera. Comparem també aquesta inversió amb la valoració de l’empresa Puig quan va sortir a borsa per uns 14.000 milions d’euros, quan totes les accions juntes del Banc de Sabadell en aquells dies en sumaven 9.000 milions, o com una empresa estrangera com Prysmian va adquirir la propietat de General Cable a Manlleu i Montcada, l’antic Cordó, per 2.500 milions d’euros per tancar-la poc després expulsant del mercat un competidor. A la vista d’aquestes quantitats, el port al Perú seria xavalla per als xinesos. És, per tant, recomanable tenir compte i cura de les comparances econòmiques, tant a nivells macro, el port del Perú, com micro, el que comprem al detall, i si hi ha interessos xinesos pel mig també s’ha de tenir en compte pel que han demostrat d’expertesa industrial en fabricar bo i sofisticat i habilitat comercial en fer-ho més barat que la competència. Prou que ho noten els fabricants alemanys d’automòbils. Ningú podia preveure la crisi dels Volkswagen, Audi, BMW, davant la competència dels vehicles xinesos, però aquí està i ens repercutirà a tot Europa. Hem de veure com s’acaba la següent guerra comercial entre els fabricants xinesos d’automòbils i Tesla d’Elon Musk. Com es desenvoluparà aquesta confrontació mentre Musk duri a la Casa Blanca, abans no es baralli amb el president Trump, i com seguirà després que parteixin peres a redós del xoc dels seus inabordables egos. De moment ja hi ha molta gent que abans de comprar un cotxe a Musk, de confiar en la seva tecnologia que pot controlar a distància a voluntat, prefereixen confiar en els xinesos, o potser tornar a confiar en els fabricants de la UE, alemanys, francesos, abans que els orientals expulsats via aranzels dels EUA es bolquin a Europa. Hem de veure com acaba tot, perquè venen emocions fortes a partir del 2025 endavant, i entre elles hem d’esperar que no ens acabi emocionant la darrera, el que es porti a extrems d’inconsciència salvatge la guerra de Putin. A veure si els xinesos enfocats de moment en les seves lluites comercials el poden frenar, a ell i els seus veïns nord-coreans, en la lluita inhumana que es desenvolupa. A veure si el comerç salva el món. Ja ho intuïa Frederic Bastiat (1801-1850), que va pronosticar: “Quan les mercaderies no passin les fronteres, ho faran les armes”.

La inversió xinesa al port de Chancay, al Perú, ja comença a rendir beneficis comercials, a més de geopolítics

La mesura de les coses: un port al Perú