Si algun pòsit deixarà el 2020 són les hores compartides amb els avis, exemples d'ajuda i entrega

Acabo de menjar-me una truita de carxofes amb pa amb tomàquet, i que bona que ha sigut. Un sopar deliciós. Sobretot perquè no l’he feta jo. Me l’he trobat a punt quan he plegat de treballar a quarts d’11 de la nit, després d’un d’aquells dies de no aixecar el cul de la cadira. Si fos per la meva energia, no hauria passat d’un biquini. Aquest any que per a tots ha estat tan estrany, i que vam començar amb la cançoneta odiosa de “cuidem-nos! arc de sant martí-arc de sant martí-arc de sant martí” dels pebrots, ha estat per a mi el del doble confinament: la maternitat, que ja és un confinament en si mateixa, dins l’aïllament coronavíric. Si la pandèmia havia de passar en algun moment, aquest era l’any en què menys activitats tenia planificades, això és veritat. També és cert que resistir la clausura amb dos menors de tres anys, agafa’t. Però no hem estat sols; aquí volia anar a parar. Sense punt de comparació, ha estat l’any que més m’han cuidat mentre jo cuidava les criatures, en una cadena preciosa i esgotadora de cures: àpats que s’enllacen, jocs inventats, mirar notícies, adormir nens. Si jo donava els primers menjars amb cullera o ensenyava a fer servir la gibrelleta, mentrestant es feien rentadores i llits i llistes de la compra i es peixien els cereals. I es treballava en unes condicions nefastes i desconegudes. Ha sigut un any en què la diligència, la paciència i la generositat dels avis ens han salvat. Quan ara el meu fill em ve a demanar l’entrepà d’esmorzar i li deixo queixalar amb entusiasme, em veig a mi de petita fent el mateix al meu pare o robant-li l’última cullerada d’un plat a ma mare i pensar: “Però per què m’ho donen, si és el més bo?”. Ara que ja som adults, seguim arrapats a les seves faldilles. Aquest any que els hem necessitat tant, ens han entregat el seu temps i el seu espai, i ens hem fotut l’entrepà sencer. El 2020, l’any de la marmota, estarà marcat per la quarantena i la mascareta, però ha sigut tan monòton i asocial que es difuminarà en ben poques imatges al nostre àlbum. Ara bé, si alguna cosa deixarà pòsit són les hores i hores compartides amb els avis, la rutina al seu costat, veure l’exemple d’ajuda constant, d’entrega, sense senyals de cansament o queixa. Aquest any que tant ens ha pres, també ens ha donat un temps familiar que no s’esborrarà. He reviscut algunes d’aquelles rutines i sensacions els pocs dies d’aquestes festes que hem tornat a estar junts. Esperem tenir l’ocasió de retornar tanta generositat. La reciprocitat és deure i serà plaer. De tot cor: gràcies.

Si algun pòsit deixarà el 2020 són les hores compartides amb els avis, exemples d'ajuda i entrega

La meva bombolla preferida